|
|
Assumpció Vilaseca, modera la taula rodona i presenta
a l'auditori:
Ramon Hernàndez, arquitecte tècnic.
Ramon Pampalona, constructor.
Jaume Pedrós, professor de matemàtiques
i ecologista.
Ramon Pollina, professor de física i química
i ecologista.
__________________________________________________________________
RAMON PAMPALONA: Jo sóc contractista d'obres. He de
reconèixer que la major part de vegades, tant per part
de la propietat com per part de l'administració, hi ha
un gran desconeixement de tots els temes en aquest terreny, especialment
pel que fa referència als costos reals que primen segons
les comoditats que es vulguin. Des d'un temps ençà
l'administració s'ha començat a moure i ha començat
a crear instal·lacions per a destinar-hi el reciclatge
de diferent materials. Però tampoc es pot dir que hagi
anat canalitzant tota mena de materials de rebuig, perquè
no tots es poden dipositar en abocadors o contenidors diferenciats.
Què passa, per exemple, amb els productes químics,
moltes masilles, el poliuretà, o les peces de fusteries
velles o de ceràmica de serveis? A molts llocs no ens
ho volen i no sabem què n'hem de fer. D'altra banda, pel
que fa a materials sostenibles, sobre el treball de la calç
també hi ha un gran desconeixement, i és lògic
perquè portem treballant de fa moltes dècades amb
un únic material bàsic, que és el ciment
pòrtland. Amb tot, algunes empreses com la nostra, que
ens dediquem a la restauració d'obra pública -som
poques les que ens hi dediquem- sí que hem anat fent provatures
amb diferents morters de calç d'entre els que es fabriquen
per mirar d'encertar en duresa i resistència el més
semblant al de l'obra restaurada, però considero que encara
estem en una fase d'adaptació i d'experimentació,
i potser trigarem bastant a arribar a conèixer la calç
com ho havien fet els nostres pares o padrins, quan encara no
es comercialitzaven els ciments plastificants. Amb tot, ara s'obre
un camp nou i s'haurien de canviar moltes coses, i bàsicament
la cultura de la gent, perquè nosaltres, en definitiva,
venim condicionats pels tècnics, pels propietaris i pels
polítics, i som una peça de la cadena. No podem
fer de més ni de menys; podem enfocar i aportar un punt
de vista diferent sobre les tècniques i els materials,
però no tenim l'última paraula. Al meu entendre,
si no sorgeix una nova mentalitat general que sigui més
sensible als temes de sostenibilitat, encara que sigui de manera
lenta, no hi veig personalment possibilitats que les coses canviïn.
RAMON HERNÁNDEZ: Fa 12 anys que em dedico com a tècnic
al món de la construcció i hi he observat que,
així com en un principi ningú parlava dels materials
sostenibles ni del reciclatge, ara se'n parla arreu: hi ha hagut
una evolució molt bèstia en aquest sentit. En el
món de la construcció ara ens trobem amb moltes
paraules que comencen per eco- (ecoeficiència, ecològic,
etc-). Com deia abans el Ramon, parlant del tema de la cadena.
Les lleis vénen des d'estaments molt superiors i els que
les hem d'aplicar, que sempre som els últims, a peu de
carrer, som també els últims a qui ens arriba la
informació. Es divulguen moltes tècniques a nivell
de col·legi, s'està fent molta formació
tècnica i nosaltres l'hem de transmetre als industrials,
paletes i a la resta que, en la major part dels casos, no han
rebut aquesta formació.
Per altra banda ens trobem que en aquest procés de temes
d'ecoeficiència, ens arriba el codi tècnic. Sota
el meu punt de vista, la construcció tendeix cap a uns
paràmetres en què has d'economitzar en temps, materials,
rendiment, etc., però també et fa tenir en compte
l'eficiència dels edificis. Així, si abans es parlava
de la impermeabilitat com a tret indiscutible dels edificis de
nova construcció, avui es parla de la permeabilitat; semblava
que els aïllaments hermètics havien de quedar fixos
per sempre (poliuretà) i ara es valoren els materials
transpirables (palla, llana, suro) i les finestres, com abans,
en què es filtrava una mica l'aire. L'ecoeficiència
energètica obliga a tots els edificis de nova construcció
a la instal·lació de plaques solars; sembla que
en poc temps totes les cases hagin de quedar plenes de plaques
solars, cosa que a vegades entra en contradicció amb l'estètica
que es vol mantenir en els entorns rurals, on molts POUMs (Plans
d'Ordenació Urbanística) que han estan primant
l'estètica dels edificis vetllen per la uniformitat de
teulades, façanes, cobertes, etc. però topen amb
la llei. Caldria buscar una altra alternativa que no passés
solament per la via d'instal·lar plaques solars. Deixo
el tema obert per parlar-ne a la taula.
JAUME PEDRÓS: Al llarg d'aquests dies, al curset i al
carrer, hem parlat de com vivim en un món que té
un nivell de vida i de creixement imparable, de manera que es
fa difícil o impossible que les generacions futures puguin
gaudir dels recursos naturals i de l'entorn de què gaudim.
Un entorn que ens han deixat els avantpassats nostres, que ja
es van haver d'enfrontar a tantes adversitats com a les que ens
toca avui a nosaltres amb els avenços i la gran quantitat
de residus que creem, tot i que potser no patien tant el problema
de la conservació de l'entorn. A mi em sorprèn
i em sembla bastant greu que hàgim de parlar de sostenibilitat.
Si consideréssim tant normal la necessitat de ser sostenibles
en tantes accions que fem ja ni se'n parlaria. Com és
que en parlem? Què passa amb l'ètica? Què
passa amb la moral? En Joan Rovira ens parlava de com hi havia
tants llocs al món aquest problema encara no existia i
quan parles amb ells i veuen com vius tu et diuen com podeu viure
així, amb tan poc respecte per l'entorn? Ells, abans de
tallar una arbre que potser ha trigat cent anys a créixer,
s'hi pensen molt i es pregunten per què fa falta fer-ho.
S'està generant una immensitat de residus increïble,
i nosaltres vivim capbussats en el nostre món individual,
familiar i professional, i ens costa molt implicar-nos-hi. En
el tema del medi ambient, quan algú fa una passa cap a
l'altra banda i denuncia algun fet ("Aquesta fàbrica
no s'hauria de fer perquè pot portar problemes")
ràpidament ja ets un antisistema, te'n fan dissuadir (la
padrina et diu "No et busquis problemes") i molta gent
no es posiciona. Però per què la gent no es posiciona?
És normal que la gent no es posicioni? Jo no ho trobo
gens normal. A Alemanya la gent del carrer, el món associatiu,
es posiciona i té molta més força. L'administració,
per altra banda, no s'acaba de moure i va a remolc dels interessos
econòmics, polítics... i, per no buscar-se problemes,
estableixen una certa complicitat amb aquests interessos i la
cosa no avança. Llavors jo penso que la gent, el primer
que necessita és estar informada; he d'estar informats
per poder decidir lliurement el que fem. Jo estic aquí
perquè, a Castellserà, fa un any, van voler crear
un abocador de residus industrials, cosa que ens van disfressar
sota el nom de "restauració d'abocador incontrolat",
tot al·legant que al cap d'uns anys allò seria
un parc natural. Enfocat així, semblava tot feliç.
Però al darrera d'això hi havia una problemàtica
molt greu, de la qual no se'ns va informar per a res, de manera
que anàvem a decidir enganyats. I és el que està
passant també amb el món dels residus de la construcció.
Fa un temps va haver-hi un congrés sobre abocadors de
la construcció i és terrible el que t'assabentes
que hi passa; a Ponts mateix se't fica de veure-ho la pell de
gallina. Doncs nosaltres vam anar a veure altres llocs, vam conèixer
la realitat, i ens vam informar fins que, una colla de gent,
vam formar una associació en defensa de les nostres terres.
I és important que valorem el patrimoni, tot el nostre
patrimoni; el patrimoni natural, arquitectònic i històric.
Pot ser que ens sembli que no valgui la pena, perquè sembla
que hi ha qui pensa: a la Segarra, com que les terres són
de secà i no són productives -i l'aspecte productiu
i econòmic avui en dia passa per damunt de tot- podem
fer-ne el que volem. Aquest any jo vaig estar a l'Iran i, a la
ciutat dIsfahan, un dia vam demanar a uns que volíem anar
al desert. I ho dèiem als taxistes d'allà i ells
no ho entenien, perquè per a molts d'ells allò
no valia res; en el fons s'ho estimaven, però no entenien
com podíem valorar-ho nosaltres; i vam trobar un senyor
que es va entusiasmar i ens va portar amb el seu cotxe, i ens
va explicar que els seus avis eren nòmades, i que s'havien
estimat tant aquell desert i aquelles postes de sol. Doncs aquí
tenim també nosaltres uns elements singulars del nostre
paisatge, unes cabanes de volta, uns aixoplucs, que són
el nostre patrimoni i que ens hauria d'enorgullir i hauríem
de respectar, com ells estimaven i respectaven el seu. I s'ha
de fer conèixer a les escoles, per mitjà de xerrades,
i se n'han de crear itineraris, per exemple. Davant la manca
d'informació o de sensibilitat, va néixer l'associació
de què us parlava abans. Ens vam ajuntar gent de tots
els pobles que compartim la Serra de Bellmunt, que va des de
Balaguer fins al Pilar d'Almenara, per crear projectes comuns
entorn de la serra, per treballar compartint, i vam crear el
Grup de Recerca Aladrell. I veus que costa sensibilitzar la gent
però te'n surts, i és l'única manera de
fer-se forts. I quan t'adreces a l'administració i veus
que no són receptius en molts casos, però si una
proposta els pot anar bé i s'hi poden posar al davant,
ja són més receptius. Mires de portar-ho cap a
la seva banda però això et fa por. El projecte
de l'abocador de Castellserà es va retirar, i ara es treballa
per fer-ne la restauració. I nosaltres no vam fer cap
festa per celebrar que s'hagués retirat el projecte. Tot
el contrari, ens vam quedar amb un acord interior de saber el
que hi havia, perquè havíem conegut com funcionen
les coses. I això és el pitjor que pot passar:
tu et pensaves que hi havia un medi natural, un medi natural,
un tècnic, que treballaven perquè allò anés
bé i veus que no hi són, i és llavors que
vius més intranquil, un estat que jo no sé, per
dignitat, fins a quin punt per dignitat, es pot arribar a aguantar.
RAMON POLLINA: Jo no penso, ni molt menys, donar-vos cap lliçó
magistral, sinó que us voldria cridar l'atenció
sobre dues grans línies, filosòfiques, podríem
dir, entorn del medi ambient. Una seria la limitació del
creixement: per molt que estiguem parlant d'arquitectura sostenible
o de qualsevol altra implicació ambiental, amb l'excés
demogràfic, com a espècie, ens estem menjant el
planeta; cal limitar el creixement perquè esdevé
insostenible a la llarga si no es controla. Ara mateix una segona
vivenda ja no és sostenible. L'altra seria el nivell de
vida real: una cosa és satisfer les necessitats bàsiques
primàries; i una altra és quan jo començo
a passar d'aquestes necessitats primàries i vull incrementar
el meu nivell de vida i els béns de consum fins a límits
que no són èticament permesos. Penso que això
està a la base de tot el problema mediambiental actual
i la gestió de la construcció hi és un dels
agents implicats. I s'ha parlat bastant de l'arquitectura sostenible
però s'ha oblidat un gran tema: el de la limitació
del creixement. Arquitectònicament, em pregunto fins quan
està disposat un nucli a créixer. És una
qüestió decisiva i que la majoria de POUMs no contemplen,
o, si ho contemplen, parlen del creixement horitzontal o vertical;
no contemplen la limitació geogràfica de creixement
d'aquell nucli. Cada territori té unes limitacions. Si
jo vull implantar una activitat en un territori, hi provocaré
una pertorbació, un impacte, i he de saber les limitacions
d'aquell impacte. Si jo creixo més del que em pertoca,
em carregaré la zona, per molt que tingui o no una casa
bioclimàtica, que això és secundari. Van
ser els anys 70 es van començar a fer una mínima
idea els poders econòmics que els recursos eren limitats,
una reflexió que no s'havien plantejat des dels començaments
de la Revolució Industrial. Fins aleshores es treballava
amb la premissa que els recursos naturals eren il·limitats.
Hi ha una excessiva confiança en la tecnologia. Avui en
dia no hi ha el respecte a la natura de què parlava en
Jaume fa una estona. Jo puc anat contra natura; la tecnologia
m'ho permet fer. Jo podria, per exemple, construir una casa unifamiliar
al cràter d'un volcà si tingués la suficient
tecnologia per evitar els moviments sísmics, etc. Però
el que no podem fer és anar contra natura. La natura fa
milions d'anys que està perfeccionant el seu sistema.
Quinze anys enrere, li deies a un arquitecte que et fes una cisterna
per a recollida d'aigües pluvials i et mirava estranyat.
Ara hem vist com se'ns pot acabar el consum d'aigua i aquest
any la sequera s'ha salvat perquè ha plogut. No podem
anar en contra de la natura i passar de posar plaques solars.
La prepotència tecnològica que et fa creure que
ho pots fer tot, que pots crear cada vegada artificialment més
materials millors que els naturals, és impossible. L'important
és que tinguem en compte aquests factors: l'explosió
demogràfica i el nivell de vida. Moltes persones amb poc
nivell de vida és un problema. Poques persones amb un
molt bon nivell de vida és problema molt greu. Moltes
persones amb un nivell de vida alt també és insostenible.
La paraula sostenibilitat continua tan vigent com quan es va
crear. El problema és que s'han convertit en una moda,
ara tothom és ecologista, per tant ara és el moment
d'abandonar aquest terme. Fa uns dies sentia una informació
sobre la Casa Kioto, que s'ha venut com un paradigma de sostenibilitat.
Però el preu al que està, 2 milions d'euros, és
insostenible, i el que no pots fer és col·locar
una casa així a qualsevol lloc del planeta. En resum,
s'ha de limitar el creixement demogràfic i de la construcció.
I posar-hi límits. El sòl no es infinit, en tant
que recurs natural. Rehabilitem, fem construcció de vivenda
protegida, però el sol té uns límits; i
fins que això no estigui clar, podem escoltar les modes
que vulguem, ens poden dir que aquesta guerra no és ecològica,
que té uns materials fantàstics, però hi
ha un límit de sòl. A part de la confiança
cega en la tecnologia, que és un problema greu. No tot
és possible. No tot és compatible. No és
compatible un abocador de residus industrials amb un paratge
natural. Ens parlen dels cotxes hídrics i sí, són
fantàstics perquè només consumeixen 62 grams
de CO2 per km;això és una enganyifa. Però
no vull un cotxe hídric ni que em parlin de modes. El
que han de fabricar ja ara són cotxes que ja no emetin
CO2. Molts dels vehicles que encara es fabriquen, el sistema
ambiental no els pot absorbir.
La moderadora dóna pas a la taula rodona oberta a tots
els assistents.
FRANCESC GASSÓ: Jo voldria saber fins a quin punt,
els enginyers o arquitectes que inclouen en els seus informes
o memòries, productes nous i innovadors al mercat, no
reben una pressió mediàtica dels grans lobbies
constructors que hi ha al darrera, i fins a quin punt aquests
productes són massa experimentals i són un risc
perquè no sabem què passarà després.
RAMON HERNÁNDEZ: Cadascú treballa en línies
oposades a vegades: des de les cases de materials s'ofereixen
al contractista productes fàcils de col·locar,
econòmics i acompanyats d'algun certificat al darrere,
tot i que el qui compra el producte no sap exactament quina mena
de material és, si compleix amb el codi tècnic,
els DITS (document d'identitat tècnic) i amb els paràmetres
que realment haurien de complir. És el cas d'aquests aïllats
multicapa primets, que els venen com a solució de molts
problemes i no acaben d'estar homologats.
MIREIA ROSSELL: Jo crec que el nivell de vida és relatiu
i és discutible quin és per a cadascú un
més o menys alt nivell de vida, i no hauria d'afectar
el viure de manera sostenible. La sostenibilitat sempre ha existit
i no és res de l'altre món. L'aspirar a un bon
nivell de vida no hauria d'impedir que sigui sostenible.
RAMON POLLINA: Hi estic d'acord.
JAUME PEDRÓS: La moda i el tipus d'informació publicitària
que ens arriba són un perill. Ara la moda és reciclar
i fer un triatge correcte, quan la gestió d'aquests residus
és molt complexa. Ens ho advertia la Josefina Roma, que
anéssim a veure les plantes de reciclatge reals. El problema
esta en l'excés; sempre és superior al previst
i la solució està en prevenir i reduir. La normativa
ja ho diu però les empreses no ho acompleixen; perquè
els surt més a compte saltar-se la normativa i pagar la
multa que seguir-la estrictament. I en altres països no
és així.
RAMON POLLINA: El govern holandès i belga han arribat
a abocar residus fora del propi territori. A Etiòpia ens
vam trobar que hi havia un abocador ple de residus d'Holanda,
i després veus que el govern holandès està
subvencionant la restauració d'un palau. Amb això
hi ha moltes trampes. Un dia vam anar a veure una empresa i li
vam comentar el problema que teníem, i el tècnic
ens va dir: "Jo, quan a mi m'arriba un projecte i vull que
es faci, jo ja sé a quina persona he d'anar a trobar."
Perquè coneixia gent que tenia en compte uns paràmetres
i altres que no. I jo em pregunto fins a quin punt. "Perquè
jo he de viure", deia el tècnic; i el polític,
al seu torn: "Jo he de governar". Què està
passant? Fins fa menys de 10 anys, un indicador del nivell de
vida d'un país desenvolupat era la producció de
residus. Un país era tant més desenvolupat com
més residus produïa, i de fet els economistes mesuraven
la prosperitat en massa absoluta dels residus produïts.
DOLORS OROBITG: Em preocupa el medi natural i la malvestat de
construccions que ja estan fetes. Per una banda hi ha una sèrie
de cases apariades fetes sense cap criteri mediambiental que
no tenen ànima. I, en canvi, hi ha moltes cases tancades
que es podrien recuperar. A molts indrets pels entorns de Comabella,
des dels Plans de Sió fins a Agramunt, s'ha fet una quantitat
de granges descomunal, i sols una s'ha dignat de plantar arbres
als voltants perquè minimitzin l'impacte visual. I ja
no diguem com, abans, la gent anava a defecar al corral o a la
comuna. Davant d'aquest desgavell, hi hauria d'haver una ordenació
imposada, i si no és per pròpia voluntat i per
conscienciació, ha de ser imposada, reglada.
RAMON HERNÁNDEZ: Perdó; sí que és
cert que, en els Plans d'Ordenació Urbanística
en certs municipis, s'imposen una sèrie de requisits a
la implantació de granges, coberts de palla, i a altres
elements, requisits com ara la plantació d'arbres o el
tractament de façanes, per reduir una mica l'impacte visual,
però també és cert que som a les beceroles.
JOSEP MORA: Després d'aquesta visió tan catastrofista
de la història sembla que hem oblidat el passat i hem
buscat en el present com allò nou, la tecnologia, el consumisme.
Tirant enrere, abans no estava tan mal vist estalviar, ni molt
menys; ara sembla que fins i tot els bancs t'inciten a no estalviar.
Estem vivint la cultura de la immediatesa. El que no entenc és
que aquesta crisi que ha arribat ha estat potser interessadament
tan "forta" que l'associació Amics de l'Arquitectura
Popular no ha obtingut aquest any cap subvenció, cap ni
una de les institucions.
RAMON POLLINA: Perdoneu que torni a ser pessimista. Jo penso
que no és possible perquè l'espècie humana
té un xip col·locat que la fa anar endavant sense
saber les conseqüències del que fa. Penso que l'única
manera perquè això vagi de bo i es produeixi un
canvi és a la base de catàstrofes ambientals, que
és l'únic que ensenyarà què ens està
passant al planeta. L'espècie humana ha tingut molts anys
per preveure el que està passant ara; per què no
ho ha fet? Bàsicament per temes econòmics. La gent
s'aferra al que volen; saben que ve una crisi econòmica
però si pots anar traient rendiment d'uns quants milions
ara per ara, encara que demà peti tot, doncs segueixen
i tan tranquils
UNA NOIA: Es nota molt quan en un país hi ha uns costums
que els han inculcat des de ben petits. A Istambul, per exemple,
dipositen tota la brossa vora un arbre, perquè no hi ha
papereres. És un procés de sensibilitat que acabarà
arribant, tal com en els països nòrdics ja tenen
assumit. No és així, en canvi, a la Xina. A la
llarga s'aniran reciclant i anirem veient la importància
d'unes polítiques d'educació per ensenyar a la
canalla aquests usos.
MARIA PAMPALONA: Algú ha comentat que no coneixíem
la naturalesa i que estem lluny de resoldre els problemes amb
els residus de la construcció, i jo pregunto -no hi entenc-
prenent exemple de la mateixa natura, que al llarg de milions
d'anys ha desenvolupat, per exemple, la simbiosi entre tantes
espècies: no serà que no es destinen prou recursos
a la investigació, a la recerca, en aquests àmbits,
i no s'ha experimentat prou potser en química -o en l'àrea
que sigui- i amb tota mena d'espècies naturals per tal
de tornar fèrtils terres improductives, reciclar purims,
crear boscos experimentals? Si les piles són un problema
perquè tenen mercuri, i no en podem fer res després
d'haver-les creat, per què les hem creat i no en reinventem
unes altres menys nocives? I el mercuri, per què pot servir?
Es com els verins; si a partir d'ells hem trobat els antídots,
no podem investigar com afrontar sistemes de proteccions i defenses
envers els residus tòxics?
RAMON POLLINA: Això que has dit tu és la mare dels
ous. Ja m'agrada que el debat vagi cap a aquest terreny. Certament,
això que has dit tu la natura fa 3.600 milions d'anys
que ho fa. Des que es va crear la vida, aquesta substància
que anomenem matèria orgànica, la sap crear i la
sap reciclar. No sé com està el nivell de vida
ara a Turquia, però és possible que no hi hagi
la tipologia de residus que tenim aquí -podem parlar també
del fals concepte de progrés-. Que hi hagi només
matèria orgànica sota un arbre no té més
problema que la pudor que fa. Això passava abans amb els
nostres padrins, i han sortit una sèrie de materials nous
(plàstics) que no sabem com reciclar aquest material.
Nosaltres només fa dos milions d'anys que som aquí
i no tenim ni idea de com funcionen aquests mecanismes. Aquest
és un tema de tanta actualitat en enginyeria química
que fins fa uns 10 anys no 'ha començat a tractar a les
facultats. Abans de fer un estudi i llançar un nou producte,
la recuperació ambiental del producte que el mercat exigia
no s'enviava. No s'analitzava. Es feia a posteriori, un cop ja
estava llançat al mercat. Què va passar amb els
fluorocarbonats? Eren una meravella de refrigeració. Però
ningú en va fer prou estudis; entre d'altres perquè,
quan tu poses un producte al mercat no pots realment saber quin
efecte ambiental tindrà. Va ser com els productes farmacèutics.
Què va passar amb la talidomida? Era un producte que anava
molt bé pels marejos, però va crear uns efectes
secundaris, unes malformacions brutals. El problema és
greu, perquè la natura ens domina a nosaltres, i nosaltres
ens pensem que no som natura. La natura, d'això que tu
en dius endoclimes, ja els feia, en diem ecosistemes. I tot està
agermanat i tot està ben conjuntat. En el que som especialistes
és en trencar cicles naturals, i els trenquem perquè
no comprenem com funcionen aquests cicles. Perquè no es
fa un estudi de la biodegradació. La natura ha tingut
3.600 milions d'anys per experimentar i se n'ha sortit. Nosaltres
no ho sabem fer. Però som orgullosos i ens pensem que
sí, i mentrestant la cosa es va complicant.
JAUME PEDRÓS: Respecte el tema de la improductivitat,
volia recordar que fa més d'un segle, al que ara és
el Pla d'Urgell, l'anomenaven el Clot del Dimoni de tan improductiu
que era. Era un territori on només podies plantar blat,
ordi i gràcies si recollies res alguna anyada. Però
té unes característiques geològiques en
què creixien espècies gipsícoles -algunes
són endèmiques- que han estat protegides perquè,
a part de l'interès que susciten entre els ecologistes,
estan en perill d'extinció a Europa. I això que
tenien unes propietats, amb unes cadenes d'ADN que, si mai es
perdessin, no sabrem regenerar-les. Seria impossible. I fins
ara algunes d'aquestes s'havien utilitzat -i en algun altre indret
del món encara s'utilitzen- com a remeis medicinals. I
els indústries farmacèutiques van allà a
buscar aquestes espècies. Això s'ha de saber conservar
per a tothom. És improductiu. Si mirem el Pla d'Urgell,
en queden molt poques, car ja no queda res més per remoure
des que van fer venir el canal cap aquí. En canvi, a la
zona de l'Urgell i la Segarra n'hi ha. Però s'ha de buscar
un equilibri, i segur que és possible. És més
important en l'entorn la pròpia natura que les necessitats
pròpies de la persona. Allò que dèieu de
demanar-li permís a l'arbre abans de tallar-lo. I hi ha
gent que sosté unes teories, com la del moviment del decreixement,
que diuen que és encara possible. Però les persones
només ens posicionem si ens toca de prop. Si no, segurament
viuria tranquil. Jo estic aquí perquè em va tocar
de prop: justament l'abocador que havien de fer era damunt de
la casa on havia nascut. Llavors és quan em vaig implicar;
si no, potser no m'hi hauria posat i avui no seria aquí.
RAMON POLLINA: Respecte el tema d'educació ambiental,
no penseu que no s'estigui fent. Hi ha molts centres que conec
que són Escola Verda, on treballen el que en diuen un
eix transversal: a tots els alumnes des de 1r d'ESO fins a 2n
de Batxillerat se'ls està insistint amb missatges, activitats,
actuacions de caire ambiental, visites a centres de producció
d'energia, a llocs de tractament de residus..., però els
sistema va més ràpid que tu. Aquest és el
problema. Ara que hem aconseguit, per exemple, que els alumnes
facin tots recollida selectiva a les aules, i de forma bastant
interessant i perquè els donin premis a final de curs,
tot s'ha de dir; ara entra en joc un altre tipus de residus que
és la xatarra tecnològica. Tu ara en una classe
has de vigilar que un alumne no et filmi i no et et pengi per
internet, perquè ells han pujat en aquest mena de tecnologia
i tu tens la sensació que no entenen fins a quin punt
han de deixar la seva ètica més amunt o més
avall, quan tots sabem que això èticament no és
correcte. Els missatges publicitaris superen de llarg qualsevol
campanya que puguis fer tu en un centre. Els no són conscients,
per exemple, que fer servir el mòbil per jugar és
un malbaratament d'energia.
- Però tenen pare, no, aquest nois?
- Sí, tots els fills tenen pares, biològics o no,
però et puc assegurar que de vegades no es nota.
MARIVÍ TREVIÑO: És impossible educar aquests
nens en la sostenibilitat si es passen després el dia
enganxats a la televisió o a la consola. Per cert, no
sé qui ha sigut qui ha posat l'aire condicionat perquè
estic passant fred, i estem parlant de sostenibilitat i malversem
energia... Per tant, hem d'educar amb l'exemple. Jo no sóc
catastrofista però també treballo en l'educació
i veig que tens raó en el que tu has dit. Efectivament,
cal educar sempre a tot arreu, a l'escola i a casa.
MARC FUSTER: Cada vegada hem de ser més conscients que
tot té un límit. Però molta gent pensa:
"Bé, com que jo d'aquí a uns anys ja no hi
seré; a mi, rai. Com es podria canviar això? Una
imposició limita les llibertats individuals, però
a mi sols se m'acut que ha de ser per imposició, però
què hauríem de fer? Hauríem d'anar a un
règim comunista? La solució única és
imposar-ho però com pots aconseguir que el planeta esdevingui
sostenible?
RAMON POLLINA: Això és un problema dels més
complicats; no és un problema ètic. Quan tu estàs
ensenyant una cosa no saps mai, al principi, si allò que
ensenyes és correcte, però cada persona respon
a estímuls diferents. Els que treballem en centres educatius
ho tenim molt clar. Potser a vegades sols hauríem d'instruir
en coneixements i que els alumnes madurin per ells sols, perquè
moltes vegades algunes campanyes fortes i intenses, com la de
l'eradicació del consum de tabac, per exemple, a cops
aconsegueixes l'efecte contrari al que busques. L'esperit humà
és insondable. Un règim totalitari?, doncs no,
no és viable, és clar. Penso que el que ens posarà
a ratlla seran els ecosistemes naturals. Quan arribin al seu
límit, petarem. Els dinosauris van durar 110 milions d'anys
sobre el planeta terra. Nosaltres en portem dos i penso que durarem
menys. És que si fins i tot s'arribés a un punt
d'ètica que tothom estigués conscienciat, el planeta
té un límit, una capacitat per aguantar l'espècie.
Perdoneu les semblances, però això és com
una colònia bacteriana: quan hi ha aliment, creix exponencialment,
quan es limita l'aliment, el que anomenem el substrat, s'estabilitzen
i després es fagociten entre ells I nosaltres som pitjor
que els bacteris, perquè tenint el cervell que tenim,
no entenem que el substrat és limitat i seguim creixent
exponencialment. Si èticament es pot fer alguna cosa,
doncs millor.
MARIA PAMPALONA: Nosaltres som diferents de les altres espècies,
entre altres, perquè som els únics que ens hem
saltat les normes, i quan ens han vingut mal dades, hem hagut
d'aprendre moltes habilitats per superar les dificultats; i ens
hem pogut anar adaptant a moltes situacions. I això ens
ha arribat a fer creure que controlem el món, perquè
apliquem la intel·ligència i l'enginy i pensem
que tot s'arregla. A l'edat mitjana coneixien molt bé
el que era una qüestió de supervivència: si
venia una epidèmia, una sequera, i no podien menjar, es
morien i després tornaven a començar. Durant segles,
a les cases pairals, la gent ha anat deixant les coses el millor
possible per als que vindrien, perquè sabien el que costava
guanyar-se-les i mantenir-les els pares i els avis. El problema
d'avui és que ens han fet creure que una comoditat no
té conseqüències, i un altre problema és
que ens costa molt ensenyar amb l'exemple. Com puc ensenyar a
al meu fill a no fumar si jo fumo? I com puc ensenyar-li a estalviar
si, sense necessitat estricta, em compro un supercotxe, o m'arreglo
una altra vivenda? Ens queixem, però no som conscients
de quina és la nostra mentalitat i del poc que duem a
la pràctica el que creiem.
La moderadora cedeix la paraula als quatre ponents en un últim
torn de conclusió final.
JAUME PEDRÓS: La sostenibilitat és molt complicada.
El creixement de la població no té aturador però
vull creure que amb les petites coses que anem fent, potser,
fent un decreixement, durarem uns quants anys més. Respecte
al tema clau de la sostenibilitat, jo responc que sí que
és possible, almenys controlant-ho en petits territoris,
i assumint tots (i l'adminitració, els constructors, els
arquitectes...), però absolutament tots, la nostra part
de responsabilitat.
RAMON HERNANDEZ: Crec que és bo que estiguem parlant de
sostenibilitat aquí avui. Jo m'imagino com una balança,
i en un costat hi veig jo el consumisme i en l'altre hi ha el
ser sostenible, i crec que és qüestió de trobar
un equilibri entre els dos platets de la balança.
RAMON PAMPALONA: Jo crec que el bàsic, en les responsabilitats
personals, per a tot, és el sentit comú de les
coses. Si anem a buscar per a cada cosa el seu sentit comú,
i no ens deixem influir ni condicionar per les situacions econòmiques
i polítiques, potser no és tan greu com ho pintem.
El sentit comú, encara que ens costi aplicar-lo, et diu
com pots reutilitzar una cosa perfectament. És ben simple
però és així.
RAMON POLLINA: Jo us demanaria que recapacitéssiu, que
els joves no us penséssiu que això és la
fi del món, que sembla que és el missatge que he
vingut a donar avui, però que em diguéssiu què
us semblaria, els que teniu nòmina, si, de sobte, l'any
que ve, el vostre sou s'estabilitzés. Per què hem
de cobrar més? Per què cada any hem de superar
l'IPC? Per què cada any hi ha un nivell de vida que va
pujant i tothom s'hi ha d'adaptar com pot? Penseu en tot això
i veureu que nosaltres estem devorant el planeta, perquè
el nostre propi sou, ens l'hem d'anar augmentant contínuament.
I els recursos naturals que hi ha a l'extrem de la cadena, que
nosaltres no veiem, són processos molt bruts i altament
contaminants; nosaltres només veiem la part neta, la part
del jardí del casa. Us imagineu que s'estabilitzessin
els preus i els sous no pugessin? Això és impossible,
no? Perquè tothom vol una mica més; és la
cadena, fins que el super s'acaba. Llavors, ja veurem què
passarà. Jo només us demano, encara que sigui una
petita tortura mental, que, cada vegada que feu un acció,
allò que en diuen la petjada ecològica, cada vegada
que respireu una tanda d'oxigen, a cada acte que feu, per petit
que sigui -prémer un botó per donar el llum-, penseu
què hi ha darrera d'això, si és per supervivència
o no. I, dels governs, no us en refieu.
8 d'agost de 2008 Transcripció: JORDI TÀSSIES
SEGARRA
|
|