|
|
En Vicent Loscos presenta a l'auditori:
Ignasi Aldomà, professor del Departament de Geografia
i Sociologia de la Universitat de Lleida. Coautor del Manifest
de Vallbona.
Carles Llop, arquitecte i professor d'Urbanisme de l'Escola
Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès.
Adrià Marquilles, pagès, president del Consell
Comarcal de la Segarra i alcalde d'Els Plans de Sió.
Miquel Torres, pagès i historiador, de Sant Martí
de Maldà.
___________________________________________________________________
VICENT LOSCOS: És una
mica antipàtic explicar, any rere any, les mateixes coses,
com les veiem a l'associació. Tenim aquesta dèria.
A cada curset mirem de fer camí i anem proposant... Aquests
dies hem parlat del paisatge. L'espai rural conforma un paisatge
que s'ha defensat des de diferents punts de vista. El nostre
desaparegut soci i amic, el pintor Joan Hernández, hi
trobava una "font segura d'inspiració". L'etnòleg,
i també soci, Salvador Palomar, ens ha explicat que el
paisatge és un "concepte cultural", i que està
sotmès a una evolució com tot allò que és
viu. La pregunta aquí és: Cal que l'espai rural
evolucioni pel seu compte? o bé, cal gestionar aquesta
evolució?
El que nosaltres hem observat,
és un abandonament i una degradació progressiva
d'aquest medi: marges desdentegats, fets terraplens, coberts
de botges; casetes mig enderrocades. Un paisatge de pedres caigudes
com el que queda després d'una guerra.
Hem vist que en altres llocs,
en tenen més cura: a Mallorca reparen els marges, n'han
fet un signe d'identitat, a Itàlia està prohibit
enderrocar una cabana, a França són capaços
de fer una rotonda per salvar-ne una. No fa gaire ens van enviar
un SOS demanant-nos d'escriure moltes cartes, al comissari encarregat
d'avaluar un projecte de variant, per tal de salvar una trista
cabana, per la qual aquí ningú no bellugaria un
dit. A les Garrigues les han arribat a catalogar poble per poble...
Què fem aquí? Som un país de pobres diables?
Per altra banda hi ha la irrupció
de nous elements: naus, granges i grans coberts situats amb una
aparent anarquia que se suma a la degradació anterior.
Cóm es pot compaginar l'economia amb un aspecte rural
atractiu per al visitant?
En carta feta al Conseller Nadal,
varem exposar i demanar, entre altres coses,
- Que es protegeixi els elements d'arquitectura popular tradicional,
que encara ens queden.
- Que es controli la ubicació, aparentment anàrquica,
de magatzems, coberts i altres construccions
de grans dimensions.
- Que abans de construir de nou, es restaurin primerament les
cases abandonades o malmeses.
- Que les construccions noves segueixin externament el patró
de les tradicionals, tot respectant l'espai
propi dels nuclis de població.
Pensem en un país dedicat a l'agricultura, al turisme
rural i a petites indústries.
És molt car d'aconseguir tot això? És una
imatge del país utòpica o inviable?
I com es preveu que afecti al
paisatge la concentració parcel·lària i
el canal Segarra-Garrigues?
A partir de les agendes 21 sembla
que la classe política ha començat a moure's en
aquest tema. Què en podem esperar?
Per acabar la presentació,
algunes frases relatives al territori, que hem sentit avui mateix:
"el paisatge és una gran obra d'art"
"És l'impacte de l'ànima"
"Qui té cura del territori, té cura de l'ànima
del qui l'habita"
"totes les societats tenen territori, però no totes
tenen paisatge"
"El territori i la seva visió és propietat
comuna" (Llei del paisatge)
(frases recollides per Carles Llop)
INTERVENCIONS:
MIQUEL TORRES: Jo em faria encara
una altra pregunta; quan has parlat de la llei del paisatge i
de la protecció que li calgui, jo em pregunto: quin paisatge
hem de protegir? De quin paisatge parlem? Sóc pagès
i com a tal tinc una idea particular del paisatge. A estones
sóc historiador, i m'interessa el paisatge des d'aquest
punt de vista, o de la persona compromesa amb la naturalesa.
Per tant, primer que tot hem de valorar de quin paisatge estem
parlant. Has parlat de moltes coses...
VICENT LOSCOS: Hi ha gent per
a qui el paisatge és una cosa cultural, una cosa personal
a compartir, hi ha gent que potser hi veu més del que
realment hi ha, i altra gent que no hi veu res...
MIQUEL TORRES: Però, a
part d'això, es pot concebre de moltes maneres. Podem
anar a una població i veure que la desforestació
d'una zona boscosa, l'ampliació d'uns marges, d'unes valls
estretes, i altres coses, han configurat un paisatge a partir
d'una transformació que es va produir, per exemple, al
segle XVIII, i que aquell és el que val la pena preservar.
I allò és l'interessant; i la resta, prescindible.
Però és que al costat hi haurà un altre
poble o paisatge que tindrà unes eres que es van expandir
al segle XIX i han donat una configuració especial a aquell
territori, i és aquest paisatge del XIX, i no el del XVIII,
el vàlid. Per tant, el paisatge que s'ha de valorar, conservar
i preservar, varia, crec jo, en funció de les característiques
històriques i determinades de cada zona en concret. El
que serà aprofitable en un lloc no ho serà al poble
del veí.
ADRIÀ MARQUILLES: Gràcies
per invitar-me a la taula rodona, acompanyat d'aquests companys.
Penso que hi hauria de ser més directament present l'administració
i sé que el Josep Mora va fer els possibles per a aconseguir
algú de Medi Ambient. Tot i que sóc president del
Consell Comarcal de la Segarra per una setmana, estic content
de ser aquí. Al capdavall, penso que tots volem protegir
el paisatge rural, tot i que no sapiguem de quina manera l'hem
de protegir. Però aquesta acció no ha de ser feta
d'una manera inapel·lable, que no permeti cap actuació.
En la ment de molts dels presents ens consta com el paisatge
és canviant; i des de fa molt temps, des del propi origen.
Ramaders, primer, i pagesos, després, en seves eternes
lluites, han anat modulant el paisatge. I és tan canviant
que també ara, a les nostres terres, canviarà amb
el canal Segarra-Garrigues, per descomptat, i penso també
que cal un ús sostenible de l'aigua, tal com diu el manifest
de Vallbona: que s'ha de regular, però també ha
de ser en profit de tots. El paisatge rural ha de canviar com
a fruit de l'acció i la voluntat de les persones que hi
viuen.
Els qui més l'apreciem, el paisatge, som els qui hi vivim.
Nosaltres el veiem com un tot, en conjunt i en el dia a dia.
Si no realitzem accions perquè les persones, cadascú,
puguin viure de la seva feina i de la seva activitat, difícilment
les cabanes, posem per cas, es podran conservar. A ningú
no li agrada que vinguin les botges, que li caigui una paret
o un marge, però de vegades la subsistència fa
que haguem d'abandonar això. Tots tenim cabanes de volta
però també hem de donar menjar als nostres fills.
A qui realment li toca arreglar això? Al pagès
-i jo sóc pagès- en benefici de tots, o a l'administració?
Les parets ens cauen i no es tornen a refer, però penso
que aquí som molts els implicats. Sóc un seguidor
de la vostra tasca, i crec que heu de fer el que feu, però
a vegades penso que l'administració no dóna el
suport que hauria de donar.
VICENT LOSCOS: Hi ha alguna cosa
que no diré que és conceptual. Les parets cauen
i tot això del menjar dels nostres fills; sembla que parlem
de supervivència... Però jo em pregunto: fins quan
dura la supervivència? Sembla que han de passar uns quants
anys per sortir de la misèria del camp, però és
que ja fa temps que hem sortit de la misèria. Tenim diners
per al que ens interessa. Els cotxes que es veuen córrer
per aquí no són els dels anys seixanta ni vuitanta.
Jo crec que si, senzillament, som més exigents amb el
paisatge rural o amb l'urbà, estem donant un valor afegit
al territori i això ens revertirà de seguida. Sembla
que tot aquest món rural es trobi en descomposició
mentre se n'està muntant un altre a base de grans construccions
situades anàrquicament. Un altre cas el tenim en les línies
elèctriques que van per tot arreu i fan que quasi no hi
hagi res que valgui la pena mirar. Penso que si valorem el paisatge
com una cosa a la qual es té dret, estic convençut
de que ens pot rendir. Val la pena que ens ho mirem dins d'una
altra escala, amb altres paràmetres. S'ha dit avui que
el paisatge és allò que no té preu, que
no té valor, i sembla que qualsevol altra cosa, pel fet
que no tingui preu, li pot passar al davant. De diners n'hi ha
pel que interessa.
MIQUEL TORRES: Jo no hi estic
d'acord.
VICENT LOSCOS: No és veritat?
És clar que és veritat!
IGNASI ALDOMÀ: Tractar
o parlar de l'espai agrari, més que no pas el rural, és
sempre complicat. Els de Medi Ambient aquí s'hi estavellen.
El Pla Territorial també és una complicació
perquè no podem aplicar el motlle de proteccions naturals
que s'aplica a llocs on hi ha masses forestals importants. Quasi
tot l'espai del país és un espai agrari, un espai
que es mou en tant que està subjecte a activitat econòmica.
I la dificultat rau en com mantenir un cert equilibri en aquest
espai. I en els temps actuals som en un moment de canvi, de transició
a la nostra societat. De vegades protegir no serveix de res:
hi ha uns espais PEIN amb una forta component agrària
que se'ls estan carregant sense cap contemplació a moltes
zones, per exemple a Margalef (Torregrossa), els Bessons (Juneda).
Amb PEINs rústics al costat de finques en plena activitat,
arriba un moment que el propietari de la finca la llaura i s'han
acabat els "espais naturals". I amb les cabanes i altres
elements com els marges, passa el mateix. La gran qüestió
rau a saber com arribem a un cert equilibri en això. I
em sembla que hi ha diversos instruments. Hi ha un tema de pràctiques
agrícoles que formen part actualment de l'anomenat Contracte
Territorial d'Explotació, que ha estat bastant complicat
i bastant criticat, però que podria ser una eina per fer
les coses més equilibrades. Sempre dubto que l'administració
pugui controlar el territori. L'administració no pot controlar
el territori. El personal de l'administració comença
a una hora i acaba a una altra i no té capacitat per controlar-ho.
Realment, si no és la mateixa gent del territori, els
mateixos propietaris, els que el fan seu, això se'ns desfà.
Ara, sí que hi ha temes en què les administracions
tenen una responsabilitat molt gran, i alguns temes particulars
que mereixen un control radical, i sense excuses. En alguns temes
ja hi ha una legislació feta i només cal aplicar-la,
o en tot cas hi ha una legislació de paisatge bastant
incipient però que a certs països de la vora funciona
prou correctament i seria aplicable. Cal arribar a un consens
social entre la majoria de la gent; i si la majoria de la gent
té una opció determinada per un determinat territori,
cal fer de manera que es dugui a la pràctica. Hi ha actuacions
puntuals sobre el canal Segarra-Garrigues, per exemple, que mereixen
un consens i una intervenció prou més consistents
i diferents: pot tenir una incidència respecte d'infraestructures
concretes (com es colgaran i per on passaran els túnels)
i pot tenir una incidència molt radical quant a les concentracions
parcel·làries. És un tema que no es toca
com a reflexió de territori, d'urbanisme i que si es reflexiona
és des del punt de vista de l'impacte ambiental. I hauríem
d'anar més enllà del tema ambiental, per passar
al patrimoni en general, que inclou com un tot el paisatge, els
elements naturals, els marges, les cabanes... i fins i tot la
conformació de la topografia. I aquest patrimoni, com
a mínim, s'hauria de valorar quan es fan unes concentracions
parcel·làries, al meu entendre. Actualment, sóc
bastant pessimista amb el que es fa, perquè personalment
tinc un problema polític gros, i és que els executors
d'aquestes concentracions són gent amb una formació
i una tradició agronòmica productivista que no
té en compte els altres valors que té el territori.
Si em permeteu, jo us llençaria una boutade: Els 2.500
milions d'euros, inicialment destinats, que han de costar a l'administració
la infraestructura de dur l'aigua al canal Segarra-Garrigues
serien econòmicament i socialment més rendibles
ordenant l'espai de secà del territori -aquí sí,
protegint i creant paisatge- més que fent la concentració
parcel·lària amb el tipus de regadiu previst.
ADRIÀ MARQUILLES: per
descomptat, jo no penso igual. No es pot teoritzar. El canal
Segarra-Garrigues és una oportunitat per a les 75.000
hectàrees a les que va destinat. I penso que es farà
bé; no és com el canal d'Urgell, que té
una manera de regar diferent. Tindrà una previsió
d'aigua mínima, amb marge dret i marge esquerre, un 50%
a un cantó i a l'altre. Aquesta oportunitat no es pot
bescantar. I aquests 2.500 milions que dieu que serien més
rendibles, jo no ho veig per res del món. Avui veieu com
es paga el cereal, i això que es deia que no s'havia de
conrear cereal perquè era poc rendible... Si tenim l'oportunitat
d'utilitzar bé aquesta aigua, de manera sostenible, ja
estarem contents, i crec que en això estem tots d'acord.
En aquest sentit, recullo la voluntat tant del meu municipi com
de la meva comarca de poder aprofitar al màxim l'aigua
del canal. És una oportunitat històrica per al
municipi i la comarca. L'obra en sí és importantíssima
perquè atansa l'aigua a les zones on no en tenen. I si
volem desenvolupar-nos mínimament, de manera que la gent
s'estigui assentada al territori, buscant aquest equilibri territorial...,
hem d'aprofitar aquesta oportunitat.
VICENT LOSCOS: Que és
una oportunitat està clar, però s'ha pensat en
cultius selectius? Perquè tenir més aigua vol dir
estar en competència amb altra gent que fa el producte
igual de bo i potser més barat.
MIQUEL TORRES: l'Adrià ha dit una cosa molt clara, i és
que s'ha produït un canvi molt important en aquest darrer
any: hem passat de cobrar el cereal molt baix, a un preu raonable,
com a conseqüència de la transformació dels
cereals i de l'energia a nivell mundial. S'estan obrint noves
oportunitats per al canal. Fins ara s'ha dit que el paisatge
és canviant, com l'agricultura és canviant i és
viva. L'Ignasi ha parlat de regulació; aigua no, regulació.
Faré un plantejament. Dintre del paisatge hi ha la fauna.
Amb la sequera que tenim, quina aigua han de veure els conills
i les perdius que volten per la zona? Eliminar el canal Segarra-Garrigues
és eliminar una font d'aigua que no és només
per a l'ús de l'agricultura, sinó que és
un aigua que també estarà a l'abast de la fauna
autòctona. El plantejament ha de ser molt més complex
que dir que el canal Segarra-Garrigues és només
per a l'agricultura i per als pagesos. Hi haurà la petita
indústria i diversos serveis al voltant del canal Segarra-Garrigues
i la fauna autòctona, que moltes vegades estarà
lligada a PEINS i zones ZEPA. Lògicament, l'ús
raonable de l'aigua serà una qüestió importantíssima,
però no ens podem permetre la renuncia a l'aigua del canal.
CARLES LLOP: Per situar la meva
intervenció ho faré amb un pensament que em balla
pel cap, una visió que prové d'una frase que vaig
sentir en una conferència i que em va impactar molt: "Si
la natura fos perfecta no hagués fet falta l'arquitectura
ni l'enginyeria". La va dir Jean Phillippe Vassal. Realment,
doblegant les branques d'un arbre i lligant-les a terra, que
és el primer aixopluc, o bé ficant-nos sota una
balma, viuríem.
Afortunadament, la gran evolució al món, i sobretot
en els humans, s'ha fet a través de la tècnica.
I la tècnica no és cap exercici abstracte: vol
dir fer madurar amb l'enginy i els nous coneixements la gestió
de la vida.
En aquest sentit, quan parlem de territori, crec que la paraula
protecció és important, però és més
global, rica i complexa la paraula gestió. Enlloc de protegir,
proposo que gestionem les transformacions, que procurem gestionar
les transformacions, perquè dintre de la gestió
hi ha inclosa la protecció -i la protecció valora
les qüestions més menudes del territori amb una visió
global, "si veiem que una espona ha de caure: hi posem una
morterada, que sinó caurà". Allò que
és fràgil ha d'aguantar no solament per una llei,
sinó que cal prendre mesures concretes perquè allò
que és més fràgil pugui aguantar amb un
sistema de compensació, amb els recursos més altament
productius, establint una coexistència de tots els elements
del territori.
Parafrasejant de nou la frase: "Si la natura fos perfecta
no hagués fet falta l'arquitectura", podem també
afirmar que "Si la natura fos perfecta no hagués
fet falta el reg". I això ens ha de fer reflexionar
sobre el valor de la tècnica, i tenir en compte que de
la tècnica ben utilitzada a la tècnica desmesurada
hi ha un pas molt petit de vegades.
Penso que amb el tema del món rural passa una mica el
que passava abans amb els pagesos o la gent de muntanya. Posaré
un exemple: Jo tinc uns parents a muntanya i me'n sento orgullós.
Fa uns anys, ningú volia tenir parents a muntanya. Estaven
en un món desconegut, eren considerats marginats i pobres,
les padrines no volien sentir que les filles es casessin amb
un pagès perquè això seria un desastre...
I ara, a tothom que té parents a la muntanya o parents
pagesos, li és un mèrit. I això ha anat
canviat segurament perquè a nivell social nosaltres anem
canviant els nostres modes de valorar. La pagesia, quan era cent
per cent pagesia ordinària, és a dir, normal, probablement
no es valorava. Al moment que hi ha un despoblament, una depreciació
i una descapitalització del món agrari -i en conseqüència,
del món rural i forestal- es torna a revalorar i apareix
l'apreciació per l'autèntic, per aquells tomàquets
tan bons de l'hort de casa, per oli de les nostres oliveres,
del nostre país ...
Des del punt de vista econòmic, la competitivitat global
planetària ha posat uns nous interrogants i nous reptes;
com ara, si puc viure amb allò que tinc més a prop,
i estalviar-me el trajecte, el transport, la manipulació
excessiva de certs productes, etc., arribaré a tenir el
control directe de qualitat, que li dóna un valor afegit.
En conseqüència, tots aquests canvis de paradigma
i de valor respecte el nostre món rural ens haurien de
fer canviar determinats tòpics, i reforçar els
plantejaments positius i proactius per la seva gestió.
El problema del món rural, a les terres de Ponent, és
un problema metropolità? I tant que sí! Tu diràs!
El problema metropolità és un problema del món
rural? I és clar que sí! Si han caigut les energies
elèctriques a l'àrea metropolitana de Barcelona
és per culpa de l'àrea metropolitana? No, és
per culpa, entre d'altres, d'un model que cada vegada interacciona
molt més. Quan un veu un mapa laboral de la setmana treballadora
a Catalunya, és un. Quan un el veu els dies de Setmana
Santa, i els dies de festa o vacances, o cada cop més
durant la setmana normal de certs professionals autònoms,
ja està més repartit. I cada vegada som tots més
de tot arreu. Quan sento que diuen: "Tu ets de muntanya,
què hi fas aquí?" o "Tu no ets de muntanya,",
jo sempre dic: "Ep! Que jo sàpiga les muntanyes comencen
als cims més alts i s'escampen fins a les profunditats
del mar. Per què m'exclous?" Ens excloem perquè
hem hagut de lluitar moltes vegades per la competitivitat territorial
o política, o per la manca d'influència... No és
tant el què, el que importa, com el com.
En el tema dels secans de ponent, hem viscut uns anys de confrontació
entre els diversos sectors socials i econòmics i els ecologistes;
quan fixem-nos en l'arrel comuna d'ecologia i economia, que vénen
d'eco, oikós, que vol dir casa, habitabilitat. L'ecologia
no es preocupa dels ocellets sinó de l'habitabilitat i
l'economia (eco, casa, nomos, principi, ordre) es preocupa de
l'eficiència; o sia, també d'un aspecte important
de l'habitabilitat. I per tant es tracta de conciliar postures,
parlant-ne, intentant concertar, fent consensuar els equilibris
de les coses en la presa de decisions i gestió del territori.
Al delta del Po, a Ferrara, per exemple, en les polítiques
d'explotació extensiva, en aquests moments s'introdueixen
àrees inundades per compensar el nivell ambiental, alhora
que es diversifica els conreus, per seguir essent competitius
però sostenibles al mateix temps
La gestió diversificada del territori i l'establiment
de mesures competitives necessiten actituds obertes i creativitat.
En aquesta línea de gestió creativa del territori
sempre m'ha impressionat la reflexió del president de
la cooperativa de la "flor ornamental del Maresme",
un dia que ens deia a un grup d'estudiants universitaris: "Els
padrins van plantar trumfes, els pares van plantar hortalissa,
nosaltres hem plantat clavells, i els nostres fills plantaran
ànec amb peres". El pagès té una terra
productiva, un 'terroir' suport de producció. Aquest,
depèn de com, de quina tecnificació, de quina visó
o quina perspectiva, donarà trumfes o donarà ànec
amb peres. I per tant el valor afegit del treball social, de
la demanda social, del model social territorial, ha d'ajudar-nos.
El tema del canal Segarra-Garrigues, per tant, a mi em sona bé.
Em sembla bé sentir el plantejament d'un ús sostenible
de l'aigua. Enlloc de parlar de 2,500 milions, comencem a parlar
de si el canal arribarà als cabals que pressuposava, i
comencem a posar una xifra -una referència- a més
nivells de repartiment i d'estalvi, i, per tant, no actuem sols
segons la demanda o segons la decisió del pagès,
sinó que programem.
És un tema important i és un tema que trobes a
faltar a la política del Segarra-Garrigues: política
transversal, pensada des del Departament d'Agricultura, però
també pensada des del Departament de Política Territorial
i Obres Públiques, amb els Ajuntaments, i també
des del Departament de la Direcció General d'Arquitectura
i Paisatge. Paisatge...
Justament gestionar les transformacions que està ja introduint
i introduirà el reg, també des del paisatge, com
a disseny de qualitat per als escenaris i llocs concrets per
on passarà el reg.
Quan veiem l'aqüeducte d'Agramunt, constatem que és
molt diferent d'alguns ponts o viaductes, o aqüeductes que
s'estan fent ara a la pròpia obra. Aquest anticipar-se
en el disseny de l'obra, tant a nivell econòmic com a
nivell productiu, emocional, estètic, de paisatge, és
una de les coses que voldríem compartir més la
gent del Manifest de Vallbona i del govern de la Generalitat
de Catalunya. El canal és de la societat, és un
paisatge integral, i això vol dir tota la dimensió
polièdrica que implica; tant a nivell de gestió
de l'aigua, com a nivell de gestió de la producció
agroindustrial, com a nivell de redisseny dels territoris per
on passa. A més, és una oportunitat històrica
per a generar una maduració social pel que fa a la gestió
fina de l'aigua com a eix central de la sostenibilitat ambiental.
En aquests moment l'estructura político-administrativa
del canal Segarra-Garrigues fa que depengui del Departament de
Medi Ambient a nivell estatal i del Departament d'Agricultura
a nivell autonòmic. La gent reclama polítiques
molt més transversals. Així, boutades com la que
deia l'Ignasi, feien referència, per mi, no pas a un no
a l'aigua o a un no al rec; sinó, simplement, a la gestió
no planificada. Per què en aquests moments no s'està
provant en alguns indrets del territori com s'hauria de fer aquesta
gestió de l'aigua? Que jo sàpiga encara no s'està
fent això. A l'Albaigés s'està pensant en
l'embassament per a usos de la làmina d'aigua. Però
es poden fer moltes més coses amb l'energia potencial
de l'aigua. Quan arribarà a l'Albaigés, són
80 metres de desnivell. Amb 80 metres, no solament pot funcionar
una microcentral elèctrica, sinó que els canals
de la Seu d'Urgell, els canals d'aigües braves, es poden
fer a l'Albaigés (allà es fan amb sols 6 metres
de desnivell). A Tàrrega també podria fer-s'hi.
Per tant, una planificació d'un projecte de territori,
mantenint secans, i fins i tot mantenint zones humides molt més
elevades, fent mosaic, o part de mosaic de reg atlàntic,
o part de mosaic que seguís sent olivera o producte més
autòcton, podria ser perfectament factible, però
això s'ha de planificar i s'ha d'assajar, cosa que encara
no s'està fent de manera suficient pel que fa a la transversalitat
de propostes desitjades.
MIQUEL TORRES: jo, perdona que
discrepi una mica, i he de discrepar perquè, dins del
projecte del canal Segarra-Garrigues, jo he estat un dels més
crítics des del principi i encara estem amb el mateix:
aigua per a tots i aigua per a tots els sistemes. Però,
els que acabarem hipotecant les finques o embargant-les serem
els pagesos. Vull dir que es plantegen moltes coses però
el problema bàsic no canvia. Si jo tinc set hectàrees
i a partir de 10 milions he de fer un crèdit hipotecari,
hauré de portar les escriptures de les meves finques i
les hauré de posar al damunt de la taula a l'hora de firmar
el contracte. L'aigua, molt sostenible, tot molt maco... Però
el pagès haurà d'anar amb les escriptures al damunt
de la taula. Això no va.
CARLES LLOP: I amb l'AVE no ho
fas.
MIQUEL TORRES: No, amb l'AVE
no ho faig.
CARLES LLOP: Jo també
crec que això ha de canviar.
MIQUEL TORRES: I després,
hi ha una altra cosa que has dit, que el camp incideix en la
ciutat i el que passa a la ciutat incideix al camp. No puc estar-hi
d'acord. Fa poc varem tenir una discussió, aquí
a la Vall del Corb, perquè ens volien posar una planta
de compostatge. Nosaltres no generem aquest residu: allò
és de la capital i ens el posaven aquí. Ara estan
a punt de posar en marxa els molins, els molins de la serra del
Tallat. La llum que faran aquests molins l'ha comprada tota la
línia de l'AVE. Ja em diràs... Si al meu poble
trobes una casa amb pissarra, no l'ha fet un senyor del meu poble,
sinó un senyor de fora que ha vingut a viure aquí.
I aquelles cases adossades i horroroses, també. En certa
manera, moltes de les agressions al territori no les ha fet la
gent d'aquí sinó la gent de fora que han vingut
a viure aquí. I ara, l'ultima cosa que s'està produint
és que els inversors de ciutat estan promovent camps fotovoltaics.
Mentrestant, l'ultima incidència en el camp rural afecta
als ramaders, i a conseqüència de l'atractiu del
preu del cereal, s'estan disparant els preus i s'està
perdent diners. No s'apuja pel fet que les mancances del món
rural incideixen al món urbà? No, no, jo gairebé
diria que és al reves. L'administració i els especuladors
el que fan és importar carn de Polònia i altres
llocs, que és més barata. I aquesta és la
que es menja a la capital. Per tant, jo diria que el món
urbà fa la seva i el món rural està aquí,
abandonat, deixat de la mà de Déu. Aquesta és
la meva percepció.
ADRIÀ MARQUILLES: Jo penso
que parlem tots del mateix, cadascú amb matisos diferents.
Dèiem que calia una planificació i una gestió
del paisatge i de l'aigua, però voldria no parlar només
del canal Segarra-Garrigues, sinó de la manera de gestionar
el paisatge rural, com està i com el veiem. El canal Segarra-Garrigues
en serà una part, a les comarques de Lleida, i em preocupa
també el tema, com ha dit en Vicent Loscos, de les línies
elèctriques posades al descobert, que és un tema
sobre el qual els Ajuntaments haurien de ser més sensibles.
I em preocupa també el Pla Territorial, que sembla que
pretén deixar les comarques de l'interior com una mena
de reserva. No diré quin tipus de reserva, però
sí que hi ha una reserva. I per a qui, aquesta reserva?
I, com hem de conservar els nostres pobles? Intactes, incòlumes,
sense cap tipus d'actuació? O hem de permetre que es facin
algunes petites actuacions, per al simple manteniment d'un poble?
Com es pot mantenir un poble? Em limito al nostre municipi, i
el Josep Mora ho sap, això: qualsevol poble que no faci
una política de promoció de petits habitatges (parlem
de 4, 10, 15), això va en detriment del mateix poble i
del mateix municipi. Podria dir noms de pobles que, si no és
gràcies als nouvinguts, avui estarien desapareguts. I
això és important. Però també aquests
nouvinguts han de saber que allà hi ha unes persones amb
una activitat, que hi viuen i hi treballen, i no poden pretendre
estar allà sense sentir-hi ni soroll ni mala olor (per
cert, tothom es queixa de la mala olor dels purims, però
ningú de la dels cotxes vinguts de ciutat). Jo m'he trobat
al meu poble un senyor que es va comprar una casa i es va passar
un mes comptant els cotxes que passaven per davant de casa seva.
Volia estar tranquil, escoltar els moixons, tot molt bonic, etc.
Doncs al cap de tres mesos, va veure que a l'estiu hi havia una
certa activitat, tanta activitat que es va vendre la casa. Això
no ens beneficia en res. El que nosaltres volem són aquests
pobles plens de vida: Si no hi ha vida, no hi ha canalla petita,
ni escola en funcionament. És un peix que es mossega la
cua. Nosaltres, al municipi, ens sentim satisfets de tenir una
escola rural, que no n'hi ha gaires a La Segarra. Més
aviat es van tancant. Si no potenciem entre tots això,
de què ens servirà tenir un paisatge perfecte per
a alguns? Jo penso que aquesta perfecció passa per un
consens entre tots plegats. Al pagès l'interessa protecció.
S'han de marcar pautes, perquè tots sabem que abans, qui
tirava el purim ho feia de qualsevol manera. Ara hi ha el Pla
de Dejeccions Ramaderes, però només ens saben dir
que el pagès contamina i que només contaminen els
purims. Cal tenir consciència i no criminalitzar els pagesos
en benefici d'un altre que aspira a passar el cap de setmana
en un lloc idíl·lic. Per això cal aquesta
convivència entre tots plegats. Jo parteixo de la base
que tots volem conservar aquest paisatge.
VICENT LOSCOS: Potser és
una cosa de matís, però jo voldria demanar que
es restaurin primerament les cases velles i abandonades dels
pobles, abans de fer-ne de noves, de manera que no es desvirtuï
la seva fesomia. Cada poble té un nucli, i un nucli de
població s'ha de respectar. Si es fa obra nova, comprenc
que hi hagi lleis restrictives, però no hi sortiríem
guanyant si s'estengués la normativa estricta que tenen
uns quants pobles, com Guimerà, Castellar de N'Hug o Siurana?
Perquè ara s'escampen pertot aquestes cases adossades,
d'aire colonial o gairebé ferroviari... A vegades és
cosa de matís. A Les Garrigues, on hem estat aquests dies,
hi ha gent de Barcelona que compren cases i les refan o les restauren
força bé.
MIQUEL TORRES: Hi ha una diferenciació
ben clara: hi ha aquell que baixa per gust i li agrada aquest
paisatge i, per tant, s'arregla la casa bé, i el que ve
a especular, com els casos que jo he explicat abans. A la Vall
del Corb hem tingut tres o quatre bregades i suposo que encara
no hem acabat... Però aquestes agressions especulatives,
des de fora, hi són constants.
VICENT LOSCOS: Jo he esmentat
Les Garrigues perquè, fins i tot en arquitectura rural,
s'ho miren d'una altra manera. Són petits matisos de diferència.
Després, també crec que quan una construcció
perilla i no hi ha més remei, s'hi ha de posar ciment...
Una paret o es conserva o cau, però el que no pot ser
és que estigui mig caient durant 30 anys. I el que al
principi feia goig de veure, ara és una cosa que fa pena.
Per tant, o es repara o es fa fora.
ADRIÀ MARQUILLES: Però
quan parles de restaurar cases i interiors a dins dels pobles,
aquí ens topem amb una cosa molt clara: la propietat.
Qui disposa de la facultat per poder restaurar això? El
propietari. I si no en té una voluntat, com l'hi obliguem?
És qüestió de sensibilitat. L'ambient que
fa que es potenciïn petits creixements, és precisament
perquè, difícilment, si el propietari no vol vendre
ni llogar una casa perquè sigui restaurada, no ho aconseguiràs.
A vegades no hi ha un relleu generacional i si aquella casa es
tanca, el poble es tanca.
IGNASI ALDOMÀ: En aquest
cas, jo tinc una visió bastant pessimista. Jo sóc
un home del regadiu, sóc del Pla, i visc a Miralcamp.
Pel que fa a això que s'ha dit que sóc el creador
del Manifest de Vallbona, no tinc res a veure amb això.
Els qui el van fer són gent del territori i a mi em van
venir a veure perquè els ajudés en la reflexió
i en la coordinació amb els companys; i m'he apuntat al
carro del manifest perquè crec que aquest és el
que toca, interessant pel territori. Mentre a l'Urgell, l'agricultura
de regadiu va de capa caiguda, les expectatives que té
la comarca són les de l'estany d'Ivars, que és
la bandera estrella. Però el món està canviant.
Jo diria que el territori té un valor extraordinari. Depèn
de com es facin les coses. Extraordinari comparat amb el territori
nostre de regadiu, que és també el país
de la tàpia. Aquest és el país de la pedra,
i aquell és el país de la tàpia, que és
el que ha estat més perjudicat. Aleshores la qüestió
és aplicar els instruments que toquen a aquest territori,
per les condicions noves que puguin aparèixer, i la mes
important no serà la del canal Segarra-Garrigues, sinó
aquesta que estem detectant: l'arribada massiva de gent de la
capital; la metropolització del territori, fet que està
present i que serà brutal -millor dit, no serà
sinó que ja és brutal. Hi ha instruments urbanístics
per aplicar i solucionar, per exemple, cases que s'estan enfonsant.
Només falta la voluntat política i la voluntat
social d'aplicar aquests instruments. El que passa és
que és complicat d'aplicar-los. I reconec que el que és
difícil és que des d'un ajuntament petit hi hagi
capacitat per assumir aquesta aplicació: s'ha de fer des
d'un àmbit més general, des d'un àmbit amb
més capacitat tècnica, per no haver-te d'enfrontar
amb el veí, que això crea malestar. Si ningú
no ho fa, algú s'ho perd. I m'agradaria que en parléssim
intentant veure sortides.
MIQUEL TORRES: Em sembla que
la sortida que et donen a l'impacte del canal Segarra-Garrigues
és molt clara: valorar les possibilitats que et dona la
producció de cereal per al marge dret i el manteniment
de l'ecosistema (ZEPA) i el manteniment del sistema tradicional
al marge esquerra, amb el seu paisatge de cabanes, els marges,
les vinyes, les oliveres... El canal Segarra Garrigues ha de
marcar forçosament, a la llarga, una divisió entre
modernitat (marge dret) i tradició (marge esquerre). Si
no, no hi haurà manera d'entendre's. Tindràs un
poble dividit, on el 50% estarà a favor d'un sistema i
l'altre 50 % estarà a favor de l'altre sistema. Aquest
tema l'hauríem de marcar la gent que vivim al territori.
A part que hauríem de controlar, primer que tot, les especulacions
urbanístiques i rurals. Si no és així, hi
haurà més divisió de parers entre la gent
del territori.
La solució passaria per aquí, pel control de totes
les especulacions. Si no, no quedarà ni paisatge, ni quedarà
res d'interès cultural, perquè ara s'està
posant en pràctica la restauració de cabanes per
venir el cap de setmana. Fa poc temps la capdavantera era Les
Borges, sobretot el camí que porta cap a Juneda. Allò
era i és esgarrifós, i això ja s'està
estenent pels pobles de l'entorn: s'arrangen cabanes com a vivendes
de cap de setmana, es fan cabanes de pedra noves que no lliguen
amb l'entorn, es derrueixen cabanes de volta i de tapia... El
tema és preocupant, però el que encara em preocupa
més és l'administració. Posem el cas del
famós Contracte Global d'Explotació que havia de
solucionar temes mediambientals i del territori, com la restauració
de marges i cabanes. Ha passat més d'un any i ens trobem
que no hi ha contracte, ni hi ha formulari. S'havia de fer amb
la DUN, i tot està parat. Com a contrapartida, hi ha les
propostes d'Unió de Pagesos sobre el Contracte Global
d'Explotació, que més aviat són irrisòries,
i l'administració no s'hi ha pogut posar d'acord. Per
exemple, la reparació i el manteniment d'un marge de pedra
era de 0,96 € el metre lineal. Tu posa't a reparar marges
de pedra per aquest preu! Tot això és preocupant,
però és que el paper de l'administració
encara ho és més.
Vicent Loscos obre el debat amb
el públic i demana si algú vol fer alguna pregunta.
MERCÈ TÀCIES: Si
no us importa, encara que no tingui relació directa amb
el que s'està debatent ara, vull exposar la meva disconformitat
amb el requisit del POUM de Cervera que obliga a fer i refer
les cases que es restaurin totes en pedra. Abans sí que
tenia sentit perquè els pagesos no tenien més recursos
que utilitzar la pedra que tenien a la vora; però ara,
que hi ha altres mitjans, no té sentit. Tenen idea real
del que costa? Viatjant s'aprèn molt i jo els volia parlar
d'un sistema que es coneix molt allà, a França.
El patrimoni Nacional es conserva perquè s'ha demanat
com un impost de treball obligatori en forma d'hores a l'estat.
Aleshores, si un pagès té un cert patrimoni cultural,
està obligat cada any a mantenir aquest patrimoni.
ADRIÀ MARQUILLES: Amb
les dificultats que un pagès té per poder sobreviure
difícilment al pagès, li podem demanar altres coses.
MERCÈ TÀCIES: I
què es pensa que feien a l'hivern, i en totes les hores
lliures que no treballaven el camp?
MIQUEL TORRES: Però llavors
s'hauria de mirar l'economia. L'economia d'aleshores i l'economia
d'ara. No es pot barrejar.
VICENT LOSCOS: Vols preguntar
alguna cosa en concret perquè potser hi ha altres persones
que s'estan esperant.
MERCÈ TÀCIES: Jo
sols volia manifestar que, a la gent que té un cert patrimoni,
li haurien de demanar algun treball obligatori, unes hores per
any, i així anar millorant-lo.
VICENT LOSCOS: D'acord, crec
que és una solució raonable. Alguna altra opinió?
CARLES LLOP: Jo penso que l'esperit
d'aquesta intervenció, que a mi m'interessa, parla d'una
cosa que és molt important: la responsabilitat social.
Demanem sovint responsabilitat pública, amb la implicació
de l'administració, que és obvia. Però també
hi ha una part de responsabilitat cívica, de les famílies,
i de responsabilitat social de les empreses, i també dels
especuladors, dels que fan diferenciar la renda amb les seves
operacions sobre el territori. Hi ha com nivells de responsabilitat
diferent. Quan funciona millor un territori? Quan es troben totes
aquestes corresponsabilitats. Poso un exemple que a mi em va
impressionar molt, d'una amiga meva de Nicaragua. Un dia anem
des de Managua a Opotal, que està a 400 km per una antiga
carretera (encara no hi havia la panamericana, que després
ja van posar per poder xuclar-los ben bé les inversions)
i anàvem a un territori fantàstic que es deia La
casita: tot molt ben cuidat. Vam menjar un pa i un formatge boníssims,
una mel i un te amb llimona, etc.. I jo li deia: em pots explicar
perquè estem en aquest paradís i 50 metres més
amunt no hi hagi res, fora d'un pobre bou o un chamizo, amb la
típica família i el machete tallant canya...? I
em va dir: perquè les persones podem somiar una mica més
enllà del que coneixem, podem anar una mica més
enllà del que realment coneixem. I quina relació
em faig amb els nostres territoris? Doncs que una cosa que ha
marcat el nostre caràcter ha estat el banc del "Si
no fos..." de Lleida i de tants pobles; aquesta autoflagel·lació
a la qual ens hem sotmès durant molt temps d'infravaloració
de les nostres possibilitats, de les nostres aptituds. Però
al mateix temps, una altra de ben diferent, la infravaloració
a què ens ha sotmès l'estat, el país, tractant-nos
d'alguna manera, com al pagès o al mitger que va a collir
quatre tomàquets, o de vegades la caixa sencera, que ens
ha fet saltar més enllà. La innovació i
el veure-hi més enllà obliga a sortir del propi
territori, però obliga a ser al mateix temps exigents
amb la responsabilitat pública. Jo estic absolutament
d'acord amb que el món rural no pot competir amb el món
urbà, i com que no pot competir econòmicament amb
el món urbà necessita la compensació territorial
-que no vol dir la caritat- d'aquells altres territoris més
dotats econòmicament, d'aquells organismes que funcionen
quan els vasos capil·lars no funcionen; i això
no és un problema de subvencions, és un problema
de polítiques. En el tema dels parcs eòlics, que
conec bé, us diré que hem organitzat jornades i
he conegut ajuntaments que els volia a qualsevol preu, independentment
que el seus veïns s'arribessin a emprenyar entre ells perquè
a un li tocava un molí i a l'altre no, perquè a
un li donaven 800 € per hectàrea i a l'altre no.
Jo havia portat companys italians que explicaven que havien muntat
un parc eòlic a la Puglia,i li van donar el nom de La
strada del vento (el carrer del vent). I aquí alguns criticaven
aquestes collonades, però de collonades, res. La strada
del vento feia molinets per produir, però també
microwinds per a la pròpia gent del territori i, a més,
moltes més coses: culturals, de gestió del patrimonial
del territori; i en un pal d'aquests, de 100 metres, igual hi
pots plantar una càmera de vídeo, un sensor d'avifauna,
com un registre de dades, des del punt de vista etnològic,
de l'entorn. Doncs no, aquí el que plantarem serà
uns pals amb unes aspes i prou. Però és que, a
més a més, es pot arribar a pactar. I s'ha d'arribar
a pactar, a nivell econòmic, quin és el model d'explotació
econòmica. S'ha de ser productiu, també. Mirem,
no solament on els col·loquem i com els col·loquem,
sinó quin model de gestió econòmica hi apliquem.
Per exemple, l'ajuntament, en tant que col·lectivitat,
és propietari del 10% del parc eòlic i decideix
si continua fent eòlica o no. Vostès saben que
quan un explotador d'energia eòlica implanta un parc eòlic,
no fa solament energia eòlica, el que ha fet és
comprar la llicència d'explotació d'energies passives.
Per tant, a la taula de posició de preu del quilovat,
ell té una entrada que, tot i que l'hi marquen els grans,
té un enorme diferencial, produeixi el que produeixi.
És a dir, amb el tema dels parcs eòlics, de vegades,
per la falta de cohesió social al mateix territori, de
parlar-ne, de veure les coses i de pactar políticament,
el propi territori, els propis alcaldes, poden decidir tenir-lo
a qualsevol preu.
Jo voldria acabar la meva intervenció amb un sentit molt
pragmàtic, molt tocant de peus a terra, i afegir: El Segarra-Garrigues
és el gran motor d'inversió per a la bioregió
de les terres de Lleida. Però no com l'AVE. L'AVE passa
de llarg. Amb prou feines no arribem a Barcelona ni amb dues
hores, i encara no s'ha solucionat l'autopista ferroviària.
No tornem a reproduir el mateix tema amb el Segarra-Garrigues.
Per tant, ens cal el gran pacte del territori, gran pacte dels
homes i dones del territori, dels polítics del territori
amb els polítics de Barcelona, per establir no solament
el projecte agrari, sinò el projecte de desenvolupament
territorial de les Terres de Lleida. I en qualsevol cas, diria,
també: que necessitariem al meu parer, el Pla Director
Urbanístic del Segarra-Garrigues. Sabeu que la Generalitat
de Catalunya en aquests últims anys ha fet una planificació
territorial que no s'havia fet en molt temps. I hi ha hagut un
canvi polític brutal pel que fa a l'ordenació del
territori després de vint anys de govern d'una coalició
legítima però que no s'havia ocupat d'aquesta escala
de país. Ara això ha canviat, i el govern fa planificació
territorial. Fem-la nosaltres també. El Pla Territorial
Parcial de les Terres de Ponent és, com els altres Plans
Territorials, absolutament coratjós, perquè transparenta
les opcions del desenvolupament urbanístic. Això
demana un nivell de racionalitat de la gent del territori, no
sols dels de Barcelona que planegen (ens diuen moltes vegades...).
Així doncs, jo demano pel Segarra-Garrigues un Pla Director
Urbanístic, que, dintre del context i marc del planejament
territorial, determini de manera molt més precisa les
infraestructures, els assentaments urbans i el seu creixement,
i concretar molt específicament com ha de ser el desenvolupament
equilibrat entre pobles petits i nuclis rurals, i el teixit rural
i mediambiental tant ric d'aquest territori de secans humits
per on passarà el reg.
I això ens demana, no solament anar a reivindicar a Barcelona,
ni a reclamar a aquells que ho fan possible, sinó començar
a canviar de xip i començar a treballar d'una altra manera,
plegats i a partir de les xarxes de homes i dones del propi territori.
Lligat al Pla Director, és evident que aquest mapa que
havíem fet del territori a través de POUMs o de
Normes Subsidiàries sectorials, cal revisar-lo i començar
a funcionar amb la coordinació i concertació supramunicipal.
És evident que si a un alcalde, i a la seva formació,
li deien: "Vostè no té polígon industrial",
jo seria el primer que m'emprenyaria, però em fascinaria
més si em diguessin: "Vostè no té polígon
industrial, però tenim una taula de compensació
territorial" que resoldrà dels desigualtats en relació
a les oportunitats de cada municipi, amb una visió territorial
solidària. I en la gestió del planejament d'aquesta
escala -les taules de compensació territorial, o pactes
territorials-, comportaran noves formes polítiques, que
han de tenir una traducció econòmica, una compensació
en recursos econòmics -insisteixo, no subvencions.
I a més, amb el tema de la gestió renovada del
territori hi ha una cosa molt clara: oi que el govern de la Generalitat
ha inventat propostes polítiques molt eficients per la
reactivació de les ciutats, amb la Llei de Barris, per
citar-ne una de les més satisfactòries? La Llei
de Barris és una política concreta per rehabilitar
nuclis, amb problemes, centres històrics, polígons
amb vivenda massiva... La seva posta en pràctica ha comportat
un exercici magnífic de concurrència i corresponsabilitat
municipal. Fem-ho igual al món rural. Nosaltres volem
pensar que aquest tipus d'infraestructura ha de ser productiva
en el seu sentit més ampli, sigui productiva des de la
manufactura, sigui com activadora d'indústries culturals,
o del que sigui. Doncs, seguint l'exemple de la llei de Barris,
jo crec que reprenent propostes del Congrés del Món
Rural s'hauria de concretar polítiques com aquestes. En
relació al paisatge, també volem pensar que les
oportunitats que es deriven de la construcció amb criteris
paisatgístics del canal, no és una entelèquia.
A nivell europeu, la vella Europa, que ja no pot competir internacionalment
en determinades coses amb altres continents, ha de generar nous
espais productius on els patrimonis territorials siguin el millor
actiu. Vostès vagin al Parc du Luberon, vora Avinyó,
o vagin a la Toscana, o a la Provença, i veuran la qualitat
del sector primari i la cada vegada més creixent diversificació
econòmica amb la gestió del paisatge com a gran
actiu amb valor afegit. Vull dir que aquí tenim l'oportunitat
de treballar amb els que els italians anomenen "territori
lenti", amb territoris menys maltractats per l'antropització
ferotge i tenim un potencial brutal gestionant economies que
fan referència a allò agrari en el sentit més
clàssic, el cultiu del territori, amb l'agrari de la producció
de productes sans, de qualitat i també amb l'agrari cultural,
amb l'agrari ambiental, amb l'agrari turístic, és
adir amb el conreu de les qualitats dels paisatges culturals
del nostre territori.
I és així. És veritat que quan el Departament
d'Agricultura tracta determinades coses alguns diem: és
insuficient. No es un problema del Departament d'Agricultura,
perquè el món dels efectes, o problemes o oportunitats,
que hi ha en aquest món rural, no són del Departament
d'Agricultura, sinó de tots els departaments. Podem, i
hem de pensar sobre els nostres paisatges, perqué volem
gestionar-los, i en aquest sentit, els de l'associació,
Amics de l'Arquitectura Popular, no sou marginals. Aquest paisatge
dels secans és un paisatge brutal que cal curar.
MERCÈ TÀCIES: La
política territorial té una Direcció General
d'Arquitectura i Paisatge...
CARLES LLOP: ..a la qual se li
pot presentar programes concrets que es comencin a elaborar.
ADRIÀ MARQUILLES: Pel
que fa al Pla Territorial de Ponent a la Segarra, nosaltres,
amb el bon sentit, vam fer al·legacions i ens van enviar
una resposta. Fem esforços per presentar acords a l'administració
però costa, costa molt que et facin cas. Van venir a presentar-nos-el,
en esborrany, i després nosaltres hi vam fer al·legacions
amb continguts consensuats amb tots els alcaldes que hi eren
presents, i a hores d'ara ens han dit que està parat o
congelat. No sabem com està realment. A nosaltres ens
van dir que l'aprovaven provisionalment i que després
tindríem l'oportunitat de dir-hi quelcom. Estem molt condicionats,
els que vivim al territori, i penso que s'ha fet sense tenir
en compte la gent del territori. Hi ha un condicionant molt greu,
que és que cap poble pot créixer si no és
pels propis fills dels habitants que hi viuen. No podem reclamar
cap habitatge més. Al meu municipi, Les Pallargues-Aranyó,
érem uns 1.500 habitants el 1974; i uns 500, el 2007.
L'obsessió dels alcaldes i de la gent del territori és
tornar a tenir la població que hem perdut. I això,
en aquest Pla territorial, no s'ha tingut en compte. No s'ha
tingut en compte el nostre plantejament. És una llàstima,
és un tema que ens preocupa i no estem d'acord amb aquest
criteri demogràfic que ens condemna quasi a desaparèixer.
FACUND PINYOL: I què passarà
amb els pobles que ja tenien aprovat el nou pla urbanístic
amb ampliació de zona?
IGNASI ALDOMÀ: Que no
els han aprovat la zona urbanitzable? Ah, si ja ho tenen aprovat,
aquesta és la gran pregunta.
CARLES LLOP: No s'havia fet una
mai un plantejament d'escala territorial a Catalunya, fora del
Pla General Territorial de Catalunya, per a totes les figures
que preveia la llei catalana que no s'havien desenvolupat fins
al moment. Llavors no és per a tots igual ("café
para todos") sinó de depèn de la conversió
i la previsió de que uns nuclis es desenvolupin més
que uns altres. El concepte no és creixement sinó
desenvolupament. Jo crec que l'esperit del Plans Territorials
i dels Plans Directors urbanístics no és el de
congelar creixements sinó de regular desenvolupaments.
ADRIÀ MARQUILLES: Ara
ho veurem, ara que tenim damunt de la taula la paperassa del
Pla Territorial, caldrà veure què apliquen i com
ho apliquen.
MIQUEL TORRES: Això, segons
com, li dónes la volta, i podria ser una solució
que inicialment havia plantejat el Vicent: la recuperació
del casc antic, de les cases del mig, que estan totes velles
i atrotinades. Si no pots construir perquè el teu Pla
Territorial no t'ho permet, aleshores...
CARLES LLOP: No ho prohibeix.
IGNASI ALDOMÀ: No, no
és això. A vegades rebusquem molt les coses. A
mi em sembla que tenim unes batalles de campanar que són
fictícies i no reals! El problema és, al contrari,
que el qui vulgui fer una barrabassada la faci. A vegades tenim
batalles sobre lletra, sobre paper. Potser hauríem de
ser més intel·ligents i tirar endavant.
ADRIÀ MARQUILLES: Projectar
i programar!
IGNASI ALDOMÀ: És
un tema del qual no val la pena parlar. Jo diria que algunes
idees són contradictòries i algunes altres, passades
de moda, i passades de societat.
MIQUEL TORRES: Jo encara posaria
un tercer adjectiu: perquè sobre les negociacions de la
ZEPA d'aquí, compresa entre Sant Martí de Maldà,
Belianes i Preixana, com a representant de la comunitat de regants
del meu poble, hauré d'anar a les xerrades que ara tindrem
a la tardor, i he de dir al respecte que l'administració
no t'atén a res del que plantegem la gent del territori.
Com tu has dit, si l'administració no et fa cas de res,
ni es digna respondre't les al·legacions. Què hem
de plantejar si no ens escolten?
IIGNASI ALDOMÀ: Em sembla
que no es tracta que acabem així, amb una olla barrejada
amb moltes coses a dins. Hi ha coses millors que altres. Hi ha
coses que es poden fer i no es fan , i el que falta és
una visió, diguéssim, orgullosa, de reconeixement
de les pròpies possibilitat, i una visió, també
de modèstia. Moltes coses, si són pobres, o com
sigui, sembla que ha de ser culpa nostra o de l'administració.
D'alguna manera, el que tenim és el que ens mereixem,
malgrat moltes coses.
CARLES LLOP: jo, si em permets,
Josep, -ja sé que esteu acabant conclusions-, us vull
agrair el fet de fer-nos sentir orgullosos d'estimar aquests
territoris, que han patit, que han estat molt de temps depreciats
i que ara, d'alguna manera, es volen posar en valor. A mi em
preocupa quan no s'escolta el territori. Al moment de parlar
de patrimoni, i dels patrimonis de la pedra seca, he de reconèixer
que és la pedra també la que parla. Quan vam caminar
pel Segarra-Garrigues, hi havia un company nostre que parlava
de l'"armari dels marges", de la gran saviesa, continguts
i coneixement que guarden les espones i els marges. Són
les persones que t'expliquen què hi passa allà,
què s'hi fa allà, perquè hi creuen o no
hi creuen; i és així quan valorem el patrimoni
de la pedra seca, com a expressió del territori, la comunitat
i els pagesos i la gent del món rural que hi viuen.
UN PAGÈS: Al meu terme hi ha moltes finques on treuen
els marges i espones, o ho fan amb la retroexcavadora o es desfan
sols amb el temps. I no els arreglen, i queda el desnivell de
la terra.
MIQUEL TORRES: Jo encara us diré
més. Dos minuts i acabo. El propietari pot fer el que
vol: pot agafar la retroexcavadora i colgar una espona, o pot
arreglar-la. Aquesta setmana me l'he passada refent 50 metres
d'un marge de pedra seca, i me'n queden 50 més per l'any
que ve, i tots, tots els que passaven pel camí i ho veien,
m'han tractat de boig.
VICENT LOSCOS: Això t'ho
diuen sols el primer dia i al cap de quatre dies veuràs
que ells fan el mateix, sobretot si veuen que ho fas convençut,
que és el que aquí ens falta. En tot cas, la conclusió
seria que cada vegada es necessita més el diàleg,
a tots els nivells, perquè els coneixements cada vegada
es diversifiquen més i la part tècnica i la part
econòmica i social ens sobrepassen a tots plegats. I és
amb un diàleg que ens podem posar d'acord en temes de
paisatge, cosa que és, com a propietat comuna, una qüestió
de tots.
3 d'agost de 2007 Transcripció: JORDI TÀSSIES
SEGARRA
|
|