|
|
En Vicent Loscos introdueix el debat amb la següent presentació.
VICENT LOSCOS: Aquest any, el
curset d'Arquitectura Popular ha volgut reflectir una situació
dins del món rural, que s'expressa com un canvi d'orientació,
que pot resultar decisiu pel futur de les nostres terres. Són
dades ben conegudes que la població pagesa actual ve a
ser d'un 2 o 3 %, quan a principis de segle passat representava
més del 60 %.
També cal recordar que, tot i que el camp és insubstituïble
com a font de recursos primaris, cada cop es fa més difícil
de poder-ne viure. És així com als anys 60 del
segle passat van aparèixer les granges com a solució
per no haver de deixar la terra. Hi ha pobles que estarien totalment
abandonats si no hagués estat per la solució de
les granges.
Últimament ha aparegut, com per efecte d'una vareta màgica,
el turisme rural. Fa cosa de vint anys es va sentir a parlar
d'aquestes masies on es podia compartir sostre, taula i espai
natural amb la família pagesa que, en temps de vacances,
obria la seva llar als forasters per a passar uns dies submergits
en aquest món idealitzat des de les ciutats. Actualment,
aquesta pot ser una imatge un xic antiquada, perquè la
convivència ja no és el reclam, però les
cases de turisme rural tendeixen a funcionar tot l'any, de manera
que aquesta activitat ha vingut a ser un puntal més de
manteniment de la terra i arrelament dels seus habitants que
es manifesta tot i l'inevitable despoblament del camp.
Les qüestions que es poden
proposar aquí, segons el tema, són:
- És possible equilibrar els usos del camp? Què
més es pot fer?
- És compatible fer de pagès i atendre una masia
de turisme rural?
- Quines exigències cal plantejar perquè el nostre
entorn rural sigui prou atractiu per al visitant?
- Quines propostes, quins projectes es tenen en aquest sentit?
- Hem de propiciar un turisme selectiu o de masses pel cap de
setmana?
- Es pot arribar a morir d'èxit, de no donar a l'abast
a causa de la publicitat, la moda...?
I els factors a tenir en compte,
podrien ser:
- L'aspecte del camp i el paisatge rural:
Les granges, les grans pallisses, les indústries...
- El que cal preservar:
L'arquitectura popular, tant la del camp com la de
les poblacions.
- Les noves construccions als pobles:
Fer-les exteriorment amb pedra vista, segons
els models de Guimerà, Ciurana, Castellar
de n'Hug...
Reconstruir el que hi ha en desús abans
de fer cases noves.
Evitar la disgregació dels pobles amb
noves construccions i nous habitants d'esquena als
nuclis i habitants actuals.
- La ubicació d'activitats molestes:
Plantes de compostatge, basses de purins...
Comença el torn de participants
en la taula rodona. Modera en Vicent Loscos, amb la participació
de cinc personatges lligats al món rural: Jordi Guiu,
Jaume Massanés, Josep Mª Besora, Maria Garganté
i Lluís Castany.
JOSEP Mª BESORA: - Des del
Departament d'Agricultura, al qual pertanyo com a Director General
de Desenvolupament rural, pel que fa al tema d'avui, hem iniciat
accions importants, especialment a través del I Congrés
del Món Rural, acabat fa més d'un any i en el qual
es van debatre al llarg d'un any i mig temes com el que ens ocupen
avui. En una de les conclusions es parla de que el "món
rural" és un concepte que va més enllà
de l'agricultura, la ramaderia, etc., i no és només
la base per mantenir viu el territori. Des del punt de vista
intern, la gran massa de Ciutadans del país és
bàsicament urbana (quasi el 89% de la població
viu en ciutats grans o mitjanes i sols entre un 10% o 11% en
masos d'entorn rural). Davant d'aquest fet, per preservar aquests
valors, cal "vendre" aquesta part del país poc
habitual i, en aquest sentit, el Departament d'Agricultura s'ha
interessat en les institucions i persones urbanes i fa un notable
esforç per explicar l'entorn rural.
El programa del Pla de Desenvolupament Rural (PDR), configurat
dins del marc de la Unió Europea, està en un moment
de canvi. El PDR fins ara vigent s'acaba aquest any (és
el PDR 2000-06) i comença l'any que ve el PDR 2007-13.
Cal, doncs, desenvolupar propostes, idees i programes per als
propers set anys. Abans d'acabar el 2006 hem de presentar un
pressupost a Madrid i a Brussel·les tenint en compte que
el Pla ve condicionat per la normativa europea i uns paràmetres
en determinats eixos:
a) En primer lloc, l'eix econòmic-productiu,
que inclou la modernització de l'agricultura, la potenciació
de la indústria agroalimentària i la recerca i
el desenvolupament en investigació i formació.
b) En segon lloc, l'eix agro-ambiental,
que ha de mostrar un territori en les coordenades mediambientals
necessàries. En el conjunt d'Europa s'ha anat avançant
en la cultura de preservació del territori i de vida en
el territori.
c) En tercer lloc, l'eix de diversificació
de l'economia, i aquí no sols hi entra l'agricultura sinó
tot allò necessari per al territori encara que pertanyent
a altres àmbits. Per això, hem de crear decrets
propis per recolzar el turisme rural, la indústria alimentària
artesanal i les noves energies.
d) En quart lloc, un altre eix
és el del programa LÍDER, que és un programa
europeu pensat per al desenvolupament de zones amb deficiències
en les seves infraestructures. Fins ara ha funcionat amb dues
normatives diferents: la de les dotze zones LÍDER (programa
que s'acaba el 2007) i després la dels PRODERS (programa
que desapareix aquest 2006 i quedarà tot assimilat al
futur programa LÍDER). S'assimilaran les zones que han
estat LÍDER i PRODER al futur LÍDER; i, per tant,
l'espai rural català amb més necessitats d'infraestructures
serà objecte del LÍDER en la creació de
llocs de treball i en el desenvolupament de projectes de petites
indústries a nivell rural. I si fins ara sols s'aplicava
a les zones més necessitades, des d'ara serà aplicable
a tota Catalunya. No tenim quantificat el suport econòmic,
però sí que estem treballant en línies importants.
Hem de potenciar molt més del que s'ha fet fins ara la
normativa (el turisme rural és una fórmula però
no l'única vàlida) i cal arbitrar mesures de manteniment
i conservació del patrimoni, cosa que fins ara no s'ha
apreciat des de l'administració. A través dels
programes de desenvolupament rural, cofinançats per Brussel·les,
Madrid i la Generalitat, cal diversificar l'economia i conservar
les cases de pagès, i, per tant, cal fer-hi inversions,
tant si hi ha negoci com si no n'hi ha.
MARIA GARGANTÉ: - Hi ha
molts temes, però vull començar fent referència
a la necessitat de mantenir l'especificitat del món rural
enfront de la cultura urbana. Hi ha com tres condicions que han
marcat la meva experiència en aquest sentit:
1. L'haver nascut i viscut en
un entorn rural, a la població de Sanaüja.
2. En l'aspecte professional,
pel fet de ser historiadora de l'art, he treballat en bastants
temes de patrimoni i sóc summament crítica amb
els usos d'aquest patrimoni en el món rural. En aquest
sentit he de dir que alguns comportaments incívics s'han
donat tant per part de l'Administració per omissió,
com des de la pagesia (sense voler generalitzar) i la població
que hi viu, per abandó, mals usos o maltractaments.
3. La percepció del territori
com a destinació turística que tenia fins fa uns
tres anys, que a causa del desencís inicial pel malbaratament
que observava del territori, tenia com a referents altres zones
em feia creure que érem destinació turística
de segon ordre. Després de tres anys d'experiència
en la gestió d'una casa rural amb el meu company a Sedó,
la vall del Sió, la meva percepció ha canviat:
m'ha fet donar un gir més positiu. De pensar que els pobles
no estaven prou arreglats he passat a considerar La Segarra com
un territori especial, difícil d'explicar, sobretot per
a la gent que imagina sols paisatges de mar o de muntanya i no
els concep en llocs esteparis. D'entrada xoca, però quan
t'hi endinses i reps el comentaris de les primeres visites t'adones
que tant l'Urgell com La Segarra poden oferir: la tranquil·litat,
un paisatge bastant inalterat, humanitzat, viscut a voltes amb
errors patrimonials o urbanístics, però que denota
que els pobles d'aquí han tingut vivències continuades.
Vull explicar el comentari que em va fer un senyor fill del Baix
Empordà que buscava una casa per aquí. Em deia
com de jove havia conegut Josep Pla i jo li vaig confessar com
n'era d'entusiasta de la seva obra. Ambdós vam constatar
aviat com l'Empordà de Josep Pla ha desaparegut avui i
no sols a nivell de paisatge, sinó també de la
gent que hi vivia i de la manera de viure. Doncs bé, aquell
senyor em va dir que si visqués en Pla, el seu paisatge
i la seva gent serien a La Segarra. Sense entrar en el cofoisme,
crec que cal mantenir un cert equilibri en aquest microcosmos
que es configura d'una banda pel paisatge i la manera de viure
de la gent i de l'altra pel que es deriva del turisme rural com
a activitat complementària a la pagesia.
VICENT LOSCOS: Els ajuntaments
us valoren la feina feta? Parla'ns de la tasca que esteu fent
des de la Fundació Cases-Llebot de recull de tot el patrimoni
de l'entorn.
MARIA GARGANTÉ: La catalogació
que estem duent a terme des de la Fundació a partir dels
punt de vista d'arquitectura sectorials, arqueològic i
artístic té la voluntat de servir d'eina per a
les administracions locals a l'hora d'intervenir. Al començament,
la feina era voluntària i la presentàvem als ajuntaments
i obteníem una resposta bona en general. Fins ara hem
publicat quatre llibres, però el cas que després
se n'ha fet per part de l'Administració és relatiu.
A Sanaüja, per exemple, algunes cases inventariades han
desaparegut. Tot i així, algun ajuntament ens ha vingut
a buscar perquè volien tenir el seu inventari de patrimoni,
com és el cas d'Estaràs i Massoteres, que és
el catàleg que s'està fent, i per això han
becat una persona que s'hi pugui dedicar.
VICENT LOSCOS: Hi ha més
gent que ho assumeix?
MARIA GARGANTÉ: Sí,
coordinem molta feina i l'ideal és que hi puguin col·laborar
molts més professionals.
LLUÍS CASTANY: Jo he de
dir que sóc pagès a temps parcial, de cap de setmana
diríem. Tinc unes terres que no donen prou per viure:
avui dia, aquelles persones que vulguin viure sols de pagès
han de tenir algunes granges de cicle tancat o per contracte.
Jo m'he dedicat a la indústria i a la pagesia i diria
que més de la meitat dels jubilats es dediquen, com jo,
a treballar la terra a temps parcial. Cada vegada el pagès
té menys temps per dedicar-se a les terres i, "a
desgrat seu", algunes s'abandonen mentre anem conservant
els marges, les cabanes i alguns ametllers que en altres llocs
ja s'han arrencat. De vegades convidem gent de fora, la família
intenta donar-hi vida; gent del món urbà, i això
agrada. Els marges de La Segarra, que avui ningú no arregla,
i algunes cabanes, poden desaparèixer en un tres i no
res: fot un clot amb l'eruga i aviat és fora. Cal conscienciar
la pagesia des de l'Administració i els ajuntaments: han
de prendre la iniciativa i no han de posar cap impediment (projectes
d'arquitectes), sinó incentivar-ne la cura, tal com ho
ha anat fent el pagès sense dir-ho fins ara. En el turisme
rural s'han obert camins com el dels Esculls, a Sanaüja,
i hi ha uns dos quilòmetres a través que l'ajuntament
n'ha fet promoció. Tant és així que per
Setmana Santa era una munió la gent que hi passava. L'entorn
del camí ofereix una natura molt diversa i la gent respecta
la flora i el patrimoni que hi veu. Tan de bo es protegissin
alguns marges amb la PAC o l'Agenda 2000, abans que molts d'ells
es rebentin amb la pluja. Els que hem fet els marges els hem
tret de la PAC i això hauria de ser al revés. Pensem
que aquell marge tenia una missió: la contenció
d'aigua. I ara que és temps de sequera la pluja s'aprofitava
i no es perdia.
VICENT LOSCOS: Cal mirar, doncs,
la cosa des d'un altre punt de vista? Abans la terra donava per
protegir els marges, i una època de l'any el pagès
es dedicava a aquestes feines. Ara arriben un cigrons de Mèxic
que són més barats que els que es poden produir
aquí, i unes pomes de Nova Zelanda que, després
de pagar-se el viatge, també surten més barates.
Com hem d' abordar el futur des d'aquesta perspectiva? Cal que
la indústria agrícola tingui la seva sortida; però
també cal que a qui li agradi la terra en pugui viure
i mantenir-la. Com es compatibilitzen les dues coses?
JOSEP MARIA BESORA: L'agricultura
ha canviat: abans al pagès li era rendible mantenir un
marge; ara és més una nosa des del punt de vita
productiu que no un ajut. Sols es pot mantenir un marge per criteris
territorials i paisatgístics, però la PAC no te'l
pagarà perquè està pensada per compensar
els preus del mercat internacional. Cal, per tant, buscar sistemes
per fer que la gent mantingui aquests marges (patrimoni, arquitectura,
paisatge, territori) perquè ara sí que valorem
aquests fets i abans no. Ara, si triguem tant a fer-ho no s'arribarà
a res. S'hi arribarà quan hi hagi la consciència
suficient per pagar-ho. Ara el pagès no ho pot assumir
i no té sentit parlar-ne. Sí que té sentit,
en canvi, que el país assumeixi el cost d'aquest patrimoni
(per mitjà del turisme, la biodiversitat, el manteniment
d'un espai de territori o paisatge preservat...). L'Administració
posarà calers en la mesura en què el conjunt de
la societat assumeixi aquesta realitat i sigui socialment acceptada
per tothom.
L'aspecte més important del món rural és
la conscienciació i això no vol dir sols que hi
ha d'haver pressupostos per fer això. Evidentment, si
ho haguessin fet fa vint anys, hauríem salvat cabanes,
però ara som on som, al 2006, i el que podem fer és
intentar salvar el que queda. Des de l'Administració estem
en aquesta línia, car els polítics es mouen per
les demandes que sorgeixen de la societat.
JAUME MASSANÉS: Com a
pagès -jo sóc de Biosca- sóc productor ecològic
i comercialitzo tot el que produeixo sense necessitat d'intermediaris.
Vaig obrir fa uns anys una masia de turisme rural, un ARI (allotjament
rural independent) i, tot i que semblava que a La Segarra o a
l'Urgell no arrencaria bé, l'experiència ha estat
satisfactòria. Jo crec que aquestes dues comarques són
un potencial, i s'està ara descobrint la Catalunya interior
gràcies a l'eix transversal i a les millores en carreteres
comarcals. Us explicaré un fet singular: ara he tingut
uns francesos quinze dies a Montfalcó d'Agramunt i els
ha agradat molt, com en deien: "c'est la petite Carcassonne"
per la quantitat de torres de moros que van veure des de Vallferosa
fins a l'alta Segarra juntament amb totes les ermites que feien
de torres de defensa frontereres entre la Catalunya nova i la
Catalunya vella. Tinc la impressió que vaig començar
la casa per la teulada i que hi vaig anar afegint comoditats:
posant-hi aire condicionat, etc. He fet el que he pogut, però
m'ha faltat infraestructura. Si es vol potenciar el turisme rural
s'haurien de posar més mitjans (aquest estiu estem sense
aigua). El turista és exigent i vol consumir aigua i no
tanta polseguera (i netejar el cotxe per la polseguera). D'altra
banda ens falla la connexió a Internet, a Biosca no hi
ha ADSL. Vaig començar amb moltíssima il·lusió
i pocs recursos a treballar fa trenta anys, i avui encara, estic
reivindicant més o menys el mateix que fa trenta anys:
un camí, aigua i telèfon. Espero que l'Administració
faci un esforç per completar aquestes mancances.
JORDI GRAU: Potser sóc
el més atípic dels que ens trobem aquí.
Sóc enginyer industrial però, en el fons del cor,
tot i haver-hi treballat sols dos anys com a pagès, sento
que sempre he estat pagès. Fa 15 o 20 anys els conreus
i la terra donaven tants problemes que els pagesos posaven granges
de pollastres per compensar pèrdues; però ara els
preus han baixat i caldria veure quina és la viabilitat
més idònia. He tornat a veure últimament
la granja i la pallissa de pedra en dos nivells, el corral de
pedra i la torre que hi ha vora Vicfred, a La Segarra, i he de
reconèixer que encara segueixen cridant l'atenció
aquestes construccions d'abans. Ara bé, quin camí
tenim? Si alguna d'aquestes ocupacions és encara rendible
des del punt de vista de l'agricultura, d'aquí a deu anys,
quan siguem potser el 0,5 %, seran suficients? El turisme rural
és una oportunitat, però, és l'única?
En Jaume ha dit que té turisme rural, cultius ecològics
i també bestiar. I té raó; s'ha d'estar
en tot, jo també vull entrar en el tema ecològic.
Però tenen realment viabilitat els nostres productes tenint
en compte que hem anat a reduir costos al màxim cada vegada
més? A Sudamèrica, a l'Àfrica..., produeixen
aliments com en altres indrets, però aquí tot és
envaït pel mercat lliure del producte d'importació
més barat. Pot ser el mercat lliure del tot? Quin és
el cost real per als productors d'aquí davant l'arribada
massiva de productes més barats que envaeixen tot el país?
A Lleida són productors de fruita dolça al màxim,
i tenim càmeres plenes de fruita de tot arreu. Ara n'hi
ha uns que hi som i anem sobrevivint, però què
passarà quan desapareixem? Ara es parla d'una economia
d'investigació: assajos amb ordis que aguantin més
la sequera, reduccions de costos, vendes directes... Què
fem? Pleguem, subsistim, o canviem d'activitat? Si hem d'esperar
que decideixin per nosaltres, la gent de la ciutat, que cada
cop demana els preus més baixos, malament rai.
ELISA FERRER: Jo sóc tècnica
de turisme, i som dues aquí a Tàrrega que dinamitzem
i donem a conèixer la ruta del Císter, amb els
tres monestirs emblemàtics i les comarques corresponents:
Vallbona a l'Urgell, Poblet a la Conca de Barberà i santes
Creus a l'Alt Camp. Se sol distingir entre el turisme de platja
o de muntanya; però també existeixen molts altres
recursos turística: Tenim a l'any unes 30 festes o fires
de caire esportiu, gastronòmic, turístic, mediambiental...
Uns productes amb denominació d'origen protegida (DOP),
com són l'oli de Les Garrigues, el vi Costers del Segre,
el torró d'Agramunt o l'artesania ceràmica de Verdú
(actualment encara hi ha 10 ceramistes en actiu). I encara que
és difícil la continuïtat, però fem
promoció d'activitats artesanals (tenim un luthier que
viu a Altet i restaura llaüts tradicionals, botelleria,
ceramistes...) o activitats complementàries (pujar a cavall,
fer visites guiades, jugar al golf). I no sols tractem amb el
patrimoni arquitectònic sinó que també toquem
recursos i temes relacionats amb l'allotjament rural: a l'Urgell
tenim enguany 18 cases de pagès (enfront de les 12 que
teníem l'any passat), 12 de les quals han incrementat
la producció agrícola i són representades
a fires de turisme rural, com l'Agrotur, i participen de la Federació
d'Associacions Rurals. I en tota la ruta del Císter tenim
censades 60 cases.
VICENT LOSCOS: És suficient
la promoció que se'n fa?
ELISA FERRER: Sí. Tot
i que l'any passat vam fer una enquesta, i la gent hi acusava
la manca de població i el fet que l'Urgell no se sentís
ni turístic ni plenament inserit dins la ruta del Císter.
Això, i el fet que molts restaurants del sector privat
no volen buscar el turista ni el reclam que els oferim, sinó
que van per lliure, fa que calgui un major nivell d'implantació
d'ajuts i recursos a la zona.
VICENT LOSCOS: Potser de la mateixa
manera que s'informa en grans cartells, quan arribes a Les Garrigues,
de la ruta de l'oli amb denominació d'origen, aquí
caldria també inscriure en cartells una ruta de cabanes
de volta, castells, masies, etc...
S'obre el torn obert de paraules
per a tots els assistents.
MERCÈ TASIES: Estic molt
agraïda als Amics de l'Arquitectura Popular perquè
han fomentat la conscienciació sobre moltes qüestions,
però hem de retreure a l'Administració que ens
posen més traves que no pas ajuts a l'hora de desenvolupar
algunes tasques. M'explicaré. Jo m'he implicat en un projecte
cultural a La Segarra des de fa 5 anys que passa per la creació
d'un parc botànic d'herbes salvatges de La Segarra i on
pretenc ensenyar des del planter, el cultiu, la destil·lació
d'olis essencials, etc. Fins a la venda limitada a una petita
indústria rural. I això no m'ho permeten fer, ni
des d'urbanisme ni des del sector alimentari: jo que he fet cursets
en una escola forestal d'empresariat agrícola, no puc
vendre unes bossetes amb herbes del país. Si no pots fer
ni la venda d'aquests productes al lloc rústic d'origen,
què pots fer, com ens podem ajudar? Es permet que hi hagi
cases de turisme rural, d'acord, però que s'hi pugui donar
continuïtat amb alguna altra alternativa. Quina altra aportació,
es pot fer, si no, a l'empresariat rural? Jo tinc tres cabanes
derruïdes per l'abandó; d'elles n'he restaurat una,
però ningú m'ha subvencionat res de res ni he pogut
obtenir cap compensació per part d'ajuntaments ni de cap
altra instància.Com es pot fomentar l'interès per
aquestes construccions si no s'hi destinen ajuts? El meu projecte
es diu "Art, paisatge i agricultura" perquè
t'introdueix a l'art des del paisatge i des de l'agricultura
i que, a la llarga, un vegi que l'agricultura també és
un art.
RAMON BOLEDA: Em voldria referir
al que abans ha dit la Maria Garganté sobre els edificis
rurals. Jo no sé si Verdú té un inventari
fet, però sí que caldria que des de les administracions
i des de les institucions diguessin què és el que
s'ha de conservar per evitar que es produeixin certs desastres.
MARIA GARGANTÉ: L'obligació
de tots els pobles és que creïn unes directrius en
la manera de construir. Jo, quan he parlat de desastres, em referia
a una època en què no s'obtenien ajuts de cap mena.
Recordo, per exemple, ara fa anys, que enganxada al mateix santuari
de la Mare de Déu del Pla, vora Sanaüja, hi havia,
paret per paret, una granja. Però, alerta, també
vull llençar un clam en favor dels pagesos, que acostumen
a rebre els cops, i no els pots demanar tantes coses. El pagès
no ha de ser l'únic cuidador del territori; se l'ha d'ajudar
a ser el "jardiner" del territori. L'Administració
ha de fer per manera que aconselli el pagès de la millor
manera possible.
RAMON BOLEDA: Existeix a tots
els pobles un inventari d'edificis patrimonials?
MARIA GARGANTÉ: La Generalitat
té un inventari fet, però li costa assumir-lo i
divulgar-lo. Altra cosa són els edificis catalogats com
a bé cultural. Guimerà, per exemple, és
el cas d'una població que ha de tenir una protecció
de gran abast.
RAMON BOLEDA: L'Ajuntament de
Verdú va fer una enquesta a tots els 1500 habitants sobre
com voldrien el creixement urbà, i tots van respondre
que no hi haguessin blocs de pisos sinó cases unifamiliars,
etc. Fa poc una immobiliària ha comprat uns terrenys per
edificar-hi però l'Ajuntament s'ha compromès que
farà cas de la voluntat de la gent i no hi permetrà
grans blocs de pisos.
JOSEP PARÍS: A mi m'agradaria
fer una valoració del que ha estat el I Congrés
del Món Rural 2005-06 i, entre altres conclusions, jo
destacaria el fet que el valor afegit no sols vindrà donat
per la nostra autoestima sinó també per la que
hem de fer créixer entre els medis urbans envers el món
rural. Hem parlat de supervivència i de molts interessos
de cara al món del turisme rural, i jo afegiria que hem
de saber, si no on anem, almenys sí d'un venim, com ens
ha dit a la xerrada anterior l'amic Pol d'Andorra. No és
bo que ara valorem les poblacions per la descoberta que en fa
la gent de fora, quan els que hi érem ja ho sabíem
de feia temps. I seria bo que, a part de les diverses aportacions
que s'han fet al I Congrés del Món Rural, l'associació
Amics de l'Arquitectura Popular pogués rebre algun ajut
de l'administració, perquè la feina que fan és
digna de mèrit.
VICENT LOSCOS: Moltes gràcies
pel reconeixement.
JOSEP MARIA BESORA: Al Congrés
del Món Rural, en Martí Boada, professor mediambiental,
va dir: "A la pagesia se'ls hauria de considerar constructors
del paisatge". El paisatge actual s'ha anat construint a
través de segles i segles, segons usos i necessitats diferents.
Alguns d'aquests paisatges potser han deixat de tenir la funció
d'abans però és clar que l'Administració
ha de crear-hi línies de suport. Pel que fa a l'artesania
alimentària, avui en dia a algú que vulgui fer
un producte, la normativa li exigeix el mateix que a qualsevol
altra gran empresa alimentària. Per això s'ha creat
una comissió al si de la Societat Catalana de Seguretat
Agrícola que s'està plantejant la possibilitat
d'una nova llei Artesania alimentària que faciliti, per
exemple, la creació de petites indústries artesanes,
casolanes o familiars, seguint el model francès. He de
reconèixer que fins ara la llei tenia un dèficit:
sols era pensada per a les grans empreses. Cal reorientar conjuntament
les idees pensant en la indústria local. Ja sabem que
l'administració va lenta, però a la fi hi arriba.
I per això espero que la banda ampla pugui arribar a qualsevol
masia de La Segarra, i que aviat es pugin gestionar pagaments
en indrets de turisme rural amb al tarja VISA, com a tot arreu.
VICENT LOSCOS: Per al·lusions
fetes, he de puntualitzar que, des de l'associació Amics
de l'Arquitectura Popular, fa anys que ens dediquem a promocionar
l'amor a la terra. Les granges van aparèixer com a mesura
alternativa per salvar la terra. I ara, que la gent es resisteix
a marxar del poble, ens adonem de que s'imposen criteris de recuperació
i restauració del patrimoni. La nostra tasca consisteix
en revaloritzar tot això de manera que propietaris i administració
s'ho mirin des d'un altre punt de vista. Ja sabem que no podem
conservar-ho tot, però hem de saber gestionar el que tenim.
Ens veiem com el terrissaire que està a punt de tancar
la barraca i mira què se'n pot salvar i com.
JOSEP MORA: Al Priorat han aconseguit
que siguin rendibles algunes d'aquestes construccions d'arquitectura
popular, i també a Vilafranca del Penedès; i s'hi
han fet estudis universitaris. Molts camps que allà han
perdut els marges s'inunden quan hi ha aiguats i ara es reconsidera
la seva necessitat.
ANTONI POL: No podem seguir mirant
el patrimoni sota el binomi muntanya/mar, com un espai residual
o lúdic, i sense tenir en compte la plana. La dicotomia,
si de cas, rau entre el camp i la ciutat. En els territoris on
hi ha més densitat de població el plantejament
que hem de fer és mínim: quin ha de ser l'aspecte
rural en què ens movem, tots a diferent escala i col·laborant
tots des d'on estiguem situats, és clar? Quins complements
necessitem? Jo crec que cap. Avui la globalitat fa que un andorrà
decideixi fer inversions a Madrid o a París i viceversa.
Hem de tenir clar quines activitats som capaços d'incorporar
al nostre territori; sinó, aquests serveis, tard o d'hora,
els faran uns tercers. La indústria no farà una
part dels serveis en què puguem implicar-nos; el camp
no té sentit sense la ciutat i la ciutat sense el camp.
Quins recursos tenim? Sòl, territori? Recondicionem-los
i venem-los. Quins serveis? Els oficis tradicionals escassegen,
és cert; un vitraller l'has d'anar a buscar a França,
però en canvi, hi ha prou pissarristes de moment. Caldrà
fer una Escola d'Arts i Oficis Tradicionals per garantir-ne la
continuïtat i la futura demanda de professionals? Hem de
saber donar els complements que altres ciutats no poden donar.
Si no, arribaran uns tercers, per perifèrics que siguin,
que acabaran intervenint-hi.
MARI PAU PEDROL: Potser caldria
educar a totes les generacions (grans i petits) sobre el territori.
Parles amb gent de diferents comarques i no et saben valorar
el propi patrimoni; per tant, el primer que hem de fer és
educar la pròpia gent, que conegui i estimi el patrimoni
autòcton.
LLUÍS CASTANY: La gent
del món rural té dificultats per entendre la mentalitat
de la gent de ciutat i la gent de ciutat no sent com a seus els
problemes del món rural. Això està tan estès,
a França, que a les cases turistes rurals, per vendre
als clients, estan exempts de la normativa de la gran indústria.
A Galícia, vas a una granja particular i, si té
ous, te'ls ven. Aquí, t'arribaria un inspector i, si no
tens els requisits legals, te'ls pot fer llançar.
FACUND PINYOL: L'educació
és primordial. Si no ens creiem el patrimoni que tenim,
vindran de fora i ens ho faran sentir, que tampoc és mal
argument per a la canalla, que mai no s'acaba de creure el valor
de les coses que tenim aquí. La trajectòria de
l'Administració és fomentar els productes de qualitat
i és l'únic que pot tenir sentit; la resta és
tornar enrere.
JOSEP MARIA BESORA: Sols un apunt:
una casa rural per si sola no té sortida; cal sumar-hi
molts elements, cap element per separat no té sentit.
SALVADOR [vitraller de vora Besalú]:
Els pagesos han estat, és cert, els grans constructors
del territori, però també els destructors. Fa vuit
o deu anys que no venia per aquestes terres i he vist, adossades
a castells, granges amb sostres d'uralita, parets sense arrebossar...
Han buscat una sortida de resultat immediat i fàcil. Jo
difícilment triaré com a destí turístic
un lloc on vegi un castell amb finestres d'alumini; i ja no diguem
la poca cura amb què s'han fet les obres de restauració:
no hi ha hagut línies d'actuació i hi ha molta
cosa que fa realment mal a la vista. Hi ha oficis que es perden
per diferents motius, per manca d'especialització, d'utilitat,
però tampoc no és fàcil arribar a ser un
artesà. Són molts els anys d'aprenentatge que necessita
un per esdevenir mestre ferrer, però passa que no està
regularitzada la titulació d'aquest ofici, i així
ens trobem que un senyor que fa un curset de cap de setmana,
l'endemà surt i ja és artesà del ferro.
Així es desvalora l'ofici.
JOSEP MARIA BESORA: Vull defensar
el pagès i matisar que moltes de les construccions actuals
han estat conseqüència dels temps en que vivim: els
anys 60 i 70 es van fer autèntics atemptats paisatgístics,
però la consciència social no ho valorava així,
es trobava molt lluny de la sensibilitat actual.
4 d'agost de 2006.
Transcripció de la taula
rodona: Jordi Tàssies Segarra.
|
|