|
|
Vicent Loscos, modera la taula rodona i presenta a l'auditori:
Joan Rovira, tècnic industrial, vitjant i observador,
estudiós de les carrerades i escriptor.
Miquel Torres, pagès, escriptor i historiador local,
de Sant Martí de Maldà.
Assumpció Vilaseca, arquitecta, estudiosa de l'arquitectura
popular i sagrada.
__________________________________________________________________
VICENT LOSCOS: La qualitat de sostenible és avui un
reclam que s'aplica a diversos camps als quals confereix la categoria
d'ideal desitjable de cara al futur. Així es parla d'arquitectura
sostenible, d'economia sostenible, d'agricultura sostenible,
com a formes de progrés que es caracteritzen per mantenir
unes determinades condicions funcionals que no perjudiquin l'entorn,
com sembla que ha passat fins ara amb les activitats o maneres
en qüestió. ¿Com es pot aconseguir un desenvolupament
sostenible en una societat on solament es pensa a incrementar
la producció? A tenir més de tot? A voltar per
tot arreu en busca de la ubiqüitat reservada als deus? Amb
aquest voler, o necessitar, cada vegada més, no estarem
produint un mal al planeta, que les generacions futures hauran
de pagar? La reflexió és ben actual. I el principi
de sostenibilitat, de la mà dels criteris d'ecologia i
economia, són una referència obligada. Materials
ben tradicionals com la fusta, la terra i la pedra, amb la qualitat
de renovables, estan en el punt de mira de les avantguardes arquitectòniques,
en un reconeixement i retorn a l'arquitectura popular de sempre.
Per altra banda, el cultiu ecològic -que no és
res més que tractar la terra com feien els nostres avis-
sembla que s'està obrint camí. Retornarem, doncs,
amb l'ajut de la tecnologia informàtica, a tractar la
terra de manera sostenible? Ja no vull parlar aquí de
l'arquitectura rural que la concentració parcel·lària
-més aviat, desolació parcel·lària-
està deixant al seu darrere, ni del comportament prepotent
d'alguns pagesos que pujats al tractor colguen la cabana o el
marge mentre es delecten amb música paramilitar (que fa,
pom, pom, pom, pom...) ben protegits pel climatitzador; sinó
de si fer les coses bé, tal com es pot esperar d'aquest
principi de sostenibilitat, salvarà el camp i el pagès,
com creiem que hauria de ser, o si l'economia de la competència
acabarà per deixar la terra en mans de multinacionals
que en faran el que voldran, i on no podrem ni posar els peus.
Amb aquesta qüestió oberta, i esperant que n'apareguin
altres, us passo la paraula.
JOAN ROVIRA: No tenia previst parlar sobre aquest tema, de manera
que si em permeteu, encara que sigui col·lateralment,
parlaré del tema de la sostenibilitat. La sostenibilitat
la fan servir els polítics però no entenen què
vol dir. És un ganxo per encaixar-nos els seus conceptes
socials i polítics, però no encaixen en la realitat
del dia a dia. Al cap i a la fi, la gent que els vota, tampoc
no els entén. Estem en una disbauxa social on tothom la
fem servir, però que poques vegades sabem quin és
el seu veritable motiu. Jo treballo en una empresa que fem ciment.
Com la calç, el ciment no és fàcil de fer,
però des de fa anys, arrosseguem el tema que ha de ser
una empresa sostenible. A la nostra activitat a Catalunya som
326 empreses que tenen drets d'emissions i d'aquestes n'hi ha
set que es cruspeixen el 25 % d'aquests drets, i la majoria són
cimenteres. A la nostra dinàmica productiva mirem la pedra
calcària que passada pel forn, un 45 % es converteix en
CO2. Així que mirem de ser sostenibles.
Una manera de fer-ho és gastar un combustible que la nostra
societat malmet. Per exemple, mirem de gastar podes forestals
per tal de fer servir menys combustibles fòssils per evitar-ne
les emissions previsibles de CO2. També
s'intenta utilitzar deixalles, com ampolles o bosses de plàstic,
com a material degradat en desús que també pot
cremar. Sabeu que aquesta ampolla -una petita que mostra al públic-
pot donar 5.000 calories? Així es pot recuperar aquesta
energia, que substitueix combustibles fòssils, amb la
part corresponent del CO2 -que també
s'emetria a l'atmosfera per degradació, però sense
treure'n profit. Limitar-ne l'ús és un tema complex
que comporta un rebuig social. També intentem fer servir
merda com a combustible a través dels milions de kg de
fang de defecacions que a les grans ciutats passa per les depuradores
i que potencialment és combustible (cremant aquest fang
s'arriba als 1400 ºC). S'intenta fer-lo servir en processos
com el nostre, i és una manera d'eliminar aquest residu
i donar-li un valor afegit per a la producció. Davant
de decidir què és sostenible, hi ha un rebuig social.
Què és més sostenible, un o els altres?
Us poso a vosaltres aquest debat. No sé si me'n vaig del
tema, però com que m'has agafat d'esquitllada…
VICENT LOSCOS. De cap manera, Joan. Tota aportació
és bona. Us he passat la paraula amb un principi de tema,
dient que podia ser aquest o altres que us semblés; per
tant, ja està bé.
MIQUEL TORRES: Si em permets seguiré la teva línia
i abans de parlar de cabanes i estructures del món rural,
estic d'acord amb el que has dit, i en el fet que les paraules
que utilitzen els polítics, moltes vegades no volen dir
res. Són paraules sense contingut, que és el que
de vegades ens perd. Estic d'acord amb el que has parlat tu de
les cimenteres i sobretot en què es i què no és
sostenible. Aquí al nostre terreny, tenim que per eliminar
les dejeccions ramaderes i per la destrucció dels cadàvers
dels animals, els morts de les granges, abans hi havia les foses
sèptiques, on els cadàvers es feien desaparèixer
amb calç; però això no era sostenible, no
era modern. Ara s'han d'enviar a una empresa, Grefacsa, que els
porta a una gran planta a Térmens on s'incineren amb tot
el que això comporta. Emissions de CO2,
dioxines, furans... i sobretot, moltes concentracions de sofres,
amb efectes sobre la salut per contaminació ambiental,
que produeix pluges àcides, càncers… Aquesta
és la història de la sostenibilitat. Una altra
de les expressions de la sostenibilitat és la biomassa.
A Sant Martí hi ha uns companys que estan parlant molt
de la creació d'una indústria de la biomassa que
és una de les coses del futur. Com que no hi ha recursos
carburants, la possibilitat de les estructures de fusta, els
boscos, els residus del món del camp, ens ve ara al damunt:
la sostenibilitat a través del projecte de la biomassa.
Però ja ens coneixem, i sabem de quin món venim.
Arribarà un moment que serem capaços de no deixar
un arbre dret. Això ja va passar en temps de Juli Cèsar,
que Lleida es va quedar pelada d'arbres per necessitats de fusta
per a les guerres. L'any passat, a Solsona, van deixar pelat
un bosc fins a quatre metres d'alçada, per netejar-lo
en vistes a la biomassa. Si la necessita del sistema ens ha de
portar a aquestes mesures, que Déu ens agafi confessats.
La línia que no s'hauria de passar, sovint l'acabem passant.
Quan vaig llegir el tema del debat, sobre la sostenibilitat vaig
veure que donava per molt, sobretot a casa nostra. Una cosa és
el que se'ns vol vendre, i una altra, el sentit comú i
pràctic de la pagesia. Els polítics ens volen vendre
la sostenibilitat i altres discursos, però el sentit pràctic
del pagès s'acaba imposant. I dic això perquè
és una de les qüestions bàsiques que ha comentat
el Vicent: ha parlat de la concentració parcel·lària,
del canal i de les maneres com ens impliquen aquestes coses.
Jo fa poc estava parlant amb gent de Regsega, i aquí hi
ha un gran problema a posar sobre la taula. El mateix canal Segarra
- Garrigues, avui per avui no és viable perquè
els pagesos, amb un sentit pràctic de la realitat no s'apunten
al canal. I dic amb un sentit pràctic perquè avui
per avui, no és viable econòmicament amb les estructures
muntades i en les condicions actuals, tenint en compte encara
que l'aigua no està assegurada. Estem davant d'un projecte
que per si sol és avui quasi insostenible, i alguna cosa
s'ha de fer. Els de Regsega actualment van de cul perquè
els pagesos s'hi apuntin, perquè`s'hi apunta molt poca
gent, La idea de l'estructura, com està muntada, avui
no és viable; però les altres alternatives, del
manifest Vallbona i del compromís de Lleida, tampoc no
arranquen ni troben el seu encaix en el món polític,
tot i que socialment puguin tenir acceptació. Per tant,
és una situació molt greu, perquè això
ens ha portat, en aquest territori, a una destrucció de
les cabanes i marges, amb la concentració parcel·lària,
i això ja no és sostenible, estem en un arrasament,
i aquelles parts o sectors de l'estructura Segarra - Garrigues
que encara no ha fet la concentració parcel·lària,
com al nostre poble, ens diuen que som una colla d'anacrònics,
que estem vivint en el passat, que no tirem endavant… Tot
això és preocupant, i ja us aniré comentant
més coses.
VICENT LOSCOS: Penso en que, tal com ho planteges, si no serà
allò que donen com a explicació quan diuen que
aquí hi ha interessos?
MIQUEL TORRES: Interessos sempre n'hi ha, però el que
és evident és que per molt que es vulgui imposar
un sistema, un criteri, el país evoluciona. El que funciona
és l'evolució natural. La gent s'ha ficat que una
de les solucions del país eren les plaques solars. La
mateixa realitat ha posat les coses al seu lloc. Però
ja s'està preparant una nova llei i la reconducció
del món de les plaques solars vindrà a través
de projectes urbanístics; no en territori obert, cosa
que també serà el negoci d'uns quants. En aquest
sentit repercutirà en la visió urbanística
del poble, per tant, crec que sostenible, sí, però
serà el mateix pagès qui marcarà el seu
propi destí a partir de l'evolució natural de les
coses.
VICENT LOSCOS: El propi pagès, té força
per tirar-ho endavant tot això? Perquè el que s'ha
dit sempre del pagès, és que és tan individualista
que no s'entén ni amb els seu veí. Això
s'explica com un defecte que no permet que la cosa d'interès
comú progressi el que seria desitjable…
JOAN ROVIRA: Voldria afegir vàries coses. Tal com dius,
Miquel, una cosa és el sentit comú i l'altra el
que fan els qui gestionen les coses, que sovint són coses
completament diferents. A l'àrea metropolitana de Barcelona,
saben el que és un pollastre perquè el van a comprar
a l'ast. Els gestors dels nostres boscos no deixaven tallar els
arbres grossos, els pins, i a l'última plantada, que es
fa cada 80 anys, els van tirar tots a terra. A nivell de sentit
comú no tenia cap mena de realitat pràctica deixar
tots aquells arbres quan era millor tallar-los i portar-los al
mercat de la fusta. Així ha quedat abandonada aquesta
enorme quantitat de biomassa que s'hagués pogut aprofitar
i que algú se n'ha de fer responsable, perquè els
propietaris no podran fer-ho. S'ha reivindicat, que molta part
de la gestió forestal la FECOC, hauria de fer-se a partir
de la pastura d'ovelles i cabres, que treuen molta càrrega
vegetal, ajudant a netejar els boscos, i estalviant diners en
el tema de prevenció d'incendis, però a un polític
li vesteix més moure sirenes, helicòpters, cotxes
i gent uniformada, medis de comunicació, inclús
morts, que no pas moure uns quants milers de cabres a que treguin
tones de massa que a l'estiu és altament inflamable.
VICENT LOSCOS: Però per tot això, teniu òrgans
adequats per conduir la vostra manera de veure les coses i d'enfocar
els problemes? Perquè sembla com si els polítics,
la gent metropolitana, fossin una cosa substancialment diferents
de nosaltres. Jo recordo a Lleida, un que va muntar una fàbrica
i li va anar bé, i se'n va anar a viure a la Bonanova,
clar. Vull dir que tota aquesta gent de Barcelona han sortit
d'aquí, no són diferents de nosaltres, hi ha una
continuïtat entre la gent d'aquí i la gent de la
capital.
JOAN ROVIRA: Però també has d'anar més
lluny, eh? Has d'anar a Brusseles, perquè al cap i a la
fi estem parlant de directius europees amb realitats climàtiques
diferents i contraposades.
VICENT LOSCOS: I doncs, d'on treuen informació aquests
òrgans de govern que decideixen tirar pel dret o per l'altra
banda? Això mateix que ara explicava el Miquel, sobre
les plaques fotovoltaiques, que aviat ens explicaran una lliçó
diferent, que giraran full... Clar, tot això vivia de
subvencions i aquí ve la picaresca del que diu: "jo
soc ecologista". No, tu ets un viu que vols aprofitar les
subvencions que dóna el govern per muntar el que sigui,
plaques o no plaques. I llavors aquesta gent s'han trobat fora
de joc.
MIQUEL TORRES: Aquí el primer especulador és
el propi govern, i els amicos del govern, els especuladors que
munten les empreses, que són els que aproven aquest tipus
de lleis que després apliquen sobre el territori. És
la història de sempre. L'especulació promoguda
des del govern i els amics del govern. Aquesta història
hi ha sigut sempre. I per això hi ha hagut les guerres
i les revoltes de les persones quan s'ha especulat massa en un
sector i al final aquell sector no ha pogut més i s'ha
aixecat. Aquesta és la història de sempre; la història
de la vida de la política i la història dels que
han manat, ja siguin polítics, cacics, comtes i senyors
i tal. Vivim uns temps moderns, però això no vol
dir que la gent hagi canviat. La gent continuem tenint les mateixes
virtuts i els mateixos defectes, i l'especulació continua
sent al peu del dia, només cal veure la que ens està
caient al damunt i els especuladors com encara s'hi aferrissen.
Considero que el pagès no està unit per fer front
a aquestes coses, i ho dic com a persona que ha estat davant
de la plataforma en defensa dels drets i de la lluita per les
ZEPES, davant del tema del canal i demés. La gent no està
suficientment unida per fer front a tot això que estem
plantejant. En la meva experiència duran molt temps, amb
organismes d'aquests que t'encares en qüestions socials,
hi ha una premissa molt clara. Al govern tenen molt clar que
totes aquestes plataformes o col·lectius de gent que protesten
per una cosa, en el 90 % dels casos, al cap de 4 anys, el col·lectiu
es desmanega per si sol. Fan temps.
VICENT LOSCOS: I la gent no sempre està disposada a
aguantar de forma altruista
MIQUEL TORRES: Jo he estat davant de molts llocs, i passat
el tercer any, aguantar aquella estructura de protesta és
molt difícil. El govern amb una mica de sentit, et dona
llargues, t'escolta; que sí, que molt bé..., i
al cap de quatre anys, aquí t'has quedat. I si vols t'ensenyo
totes les cartes que encara jo tinc del defensor del poble de
quan érem al col·lectiu.anti iodur de plata, etc,
etc..
VICENT LOSCOS: És clar, i al cap de quatre anys hi
ha eleccions i llavors has de començar a explicar la teva
història, de principi, amb un altre personatge.
MIQUEL TORRES: Ficats a la realitat ens trobem amb el que
deies de que el pagès va sol. Perquè al final el
pagès es queda sol. Aquestes estructures de protesta no
van més enllà dels quatre anys, i et quedes sol.
I què has de fer? Seguir el sentit comú del pagès
i del país: defensar el teu.
VICENT: LOSCOS Si ens deixem enlluernar una mica per la història,
potser idealitzada, sembla que a l'època dels Comtes Reis,
hi havia els tres braços i tot allò. D'alguna manera
eren parlamentaris, i és clar que tothom devia escombrar
cap a casa, però sembla la gent tenia la seva veu com
a estament natural, no com a mitjà de progressió
política, que vas pujant una piràmide que a partir
d'una certa altura ja no ets fiable. Un amic m'explicava que
a Mèxic un president pot ser honest fins a sis mesos,
i que si aguanta més temps, ja és corrupte. No
perquè sigui mala persona, sinó perquè el
sistema és així.
MIQUEL TORRES: Jo voldria fer menció d'una cosa que
ha comentat el Joan abans, i és Europa. De quan estàvem
a les queixes de la plataforma de la ZEPA, que és una
cosa que també forma part de la sostenibilitat: el sistema
de les ZEPES. Quan el govern es va cansar de les queixes i reunions
i tot el demés, va utilitzar el sistema d'Europa: "bé,
doncs anem a Europa i anem a portar les queixes a Europa".
I al final a Europa et perds, et perds als passadissos d'Europa,
i aquelles queixes no arriben enlloc. Per tant, tenim un problema:
una paraula, que és sostenibilitat, una sèrie d'activitats
sostenibles: economia, arquitectura, política, ecologia,
indústria…, una sèrie de projectes sobre el
territori, i això afectarà la productivitat, la
destrucció del medi, la pèrdua dels aqüífers…,
i això és molt important, i també una sèrie
de pràctiques noves, com la biomassa, els recs de suport,
l'energia solar…, tot això portarà un problema,
i és, com l'agricultura i el pagès, la gent del
territori, hi encaixa. En tot aquest procés, ja sabem
que la voluntat moltes vegades no està a les nostres mans
sinó a les del sector especulatiu.
VICENT LOSCOS: Negre ens ho pinteu, i encara hi ha qui diu
que la sostenibilitat no és suficient, i proposen un equilibri
saludable, ja què la sostenibilitat solament representa
mantenir les coses com estan, perquè no empitjorin més
encara, però hi ha qui diu que això no és
suficient.
MIQUEL TORRES: Si, però això no és factible;
estic d'acord: no és suficient, però tampoc no
és viable. I això, que ho diguin tots els que aquí
siguin pagesos, que ho han pogut viure, no es lo mateix l'activitat
agrícola que pot generar un pagès avui, que trenta
anys enrere. La pràctica i la manera de treballar i de
viure al camp, ha evolucionat. Perquè hi ha tota una sèrie
de tècniques paral·leles, com és la mecanització,
la indústria aplicada a l'agricultura, i sobretot les
polítiques mediambientals que últimament ens estan
aplicant…
SANTI SERRANO: Per què no és factible? Jo no
ho entenc. Sostenible simplement és que un territori,
un ecos, es pugui reproduir totalment. I a partir d'aquí
s'acaba.
MIQUEL TORRES: No, una cosa és la definició
i una altra és la realitat. Miri, jo soc el pagès,
i per molta sostenibilitat que em vulguin vendre, a mi m'han
de sortir els números, perquè he de viure i he
d'alimentar la meva família. Sap perquè visc jo?
Perquè no soc sostenible. Perquè faig el que he
de fer; i sí, faig pràctiques que no son sostenibles.
I ho sento molt, però he de viure i he d'alimentar la
meva família. I aquí hi ha el problema. El problema
real és aquest.
JOAN ROVIRA: Perdoneu-me que intervingui amb un paràmetre:
les subvencions. I amb l'ecologia, aquest concepte de les subvencions
pot distorsionar la realitat. Les subvencions les estableixen
a Bruseles. I omplen tot un camp que de vegades no és
real en el dia a dia ni en l'espai físic. Per exemple,
la concentració parcel·lària. Jo hi vaig
per la FECOC, pel tema que no es perdi el patrimoni de camins
ramaders, que són cents de km, i he tingut problemes perquè
la gent pagesa no entén que tu vulguis mantenir un patrimoni
que és de tots. Però parlem de la concentració
parcel·lària. No hi ha cap casa històrica
d'aquest país que ho vulgui. Per sentit pràctic
i lògic, no n'hi ha cap que concentri les seves propietats,
perquè vol dir que, a la llarga, no hi ha casa. Si tu
tens repartides les propietats pot ser que un any et pedregui
en un cantó, o pugui glaçar en un altre, o tinguis
la malura en un altre, però no a tot arreu. Això
era la capacitat bàsica de supervivència. La concentració
parcel·lària és antisostenible, perquè
sempre parlem de la subvenció, però jo no sé
com estem a Europa en aquest moment; potser ja estem fora de
la zona de l'Euro, i amb aquesta incertesa econòmica,
fins quan podrà durar el tema de les subvencions, o quina
retallaran? Perquè ara estem de retallades, no? L'ajut,
jo no sé si ajuda o si trenca la dinàmica del camp.
No sé si amb tot això que exposo porto encara incerteses
al tema.
VICENT LOSCOS: Bé, doncs seguint el fil, hem de veure
si el tema de la sostenibilitat ajudarà l'economia del
pagès, si ajudarà el camp. O bé, si el pagès
no pot, si deixarà la terra en mans de grans empreses
o multinacionals. Perquè es diu que la terra no dóna.
La terra no dóna? No donarà al pagès, però
dona a molta gent, els subministradors de tractors amb tot el
que comporta, les industries d'adobs, els intermediaris... Aquesta
terra és molt valuosa, eh?, i alguna cosa es deu fer malament
perquè no funcioni. Se la quedaran les empreses alienes?
MIQUEL TORRES: T'has deixat una opció. La tercera opció
és un gran parc natural.
VICENT LOSCOS: Oh, un parc natural, també; sí,
turisme.
MIQUEL TORRES: Si no volem indústria no queda cap més
opció. En última hora és el plantejament
de les ZEPES. Les 42.000 ha, no eren res més que un gran
parc natural posat en aquesta zona. Amb l'agravant que és
un projecte de sostenibilitat del país, però sense
subvencions: el pagès a passar gana. Per tant, posats
a vendre aquest tipus de sostenibilitat, amb un mínim
de sentit comú, el pagès s'hi ha de revoltar. Aquí
no hi veu una solució. I tal com està l'economia,
si vosaltres veieu que a partir d'ara aquí hi haurà
un sistema d'un gran parc natural d'una ZEPA sostenible i amb
els milions a dojo, doncs ja veieu com està el panorama
del país.
VICENT: LOSCOS Però és una gran paradoxa perquè
el camp abans donava vida al 70 % de la població. I ara
cada vegada a menys... Però tot surt del camp, no?, d'alguna
manera. L'energia solar fa créixer els vegetals, i tot
belluga a partir d'aquí. Llavors que es digui que el camp
no dóna, que la terra no rendeix…
MIQUEL TORRES: No rendeix actualment per dos motius. Primerament,
pels mercats oberts a altres països que et porten gènere
molt més barat. Aquesta és la base principal. Jo
era abans del sector de la ramaderia de boví…
SANTIAGO SERRANO: El camp no dona per sí mateix, però
s'hi poden fer innovacions que resultin. Conec el cas de comercialització
de fruites tropicals, que funciona.
MIQUEL TORRES: Lo que no va enlloc és parlar de comercialització
i de que s'ha de crear unes marques... No és una bombolla.
Jo vaig apostar fa anys per produir carn de vedella de qualitat.
Nosaltres fèiem femelles amb la Q de qualitat reconeguda
per la Generalitat, i vaig haver de plegar arruïnat. No
es pot competir amb vedelles que les porten d'Argentina a meitat
preu. Avui el problema del camp català és aquest,
que ens estan envaint amb molt gènere de fora del país
a baix preu. Escolti, aquí no hi ha ni sostenibilitat
ni ecologia ni res que campi. Això és un mercat
boig.
SANTIAGO SERRANO : ...
ASSUMPCIÓ VILASECA: I no es podria pensar en una agricultura
més ecològica? Penso que l'error és pensar
sempre en una agricultura intensiva de grans produccions. La
pregunta que jo faig és: no tindria futur una agricultura
més ecologica? jo crec que hi ha mercat per aquest tipus
de productes. El que passa és que realment no es fàcil.
MIQUEL TORRES: A veure, et faré la pregunta a la inversa.
Com a persona que he format part d'una cooperativa, una cosa
la tinc clara. Nosaltres hem d'intentar produir en funció
dels clients i les vendes que puguem tindre. Si ens posem tots
en el món de l'ecologia, jo et pregunto, quants compradors
hi ha?
ASSUMPCIÓ VILASECA: Crec que cada dia hi ha més
compradors i cada vegada…
MIQUEL TORRES: Disposats a pagar més car? La realitat
és que els supermercats i les grans àrees son les
que funcionen i les marques blanques són les que es venen.
Per tant, qui trobes, per pagar un plus en el preu d'un producte
ecològic, que pagaràs el doble, quan la societat
estan tots ofegats? Escolta, toquem de peus a terra.
PÚBLIC: Però això és un factor…
Això és donar-li valor a les coses
ASSUMPCIÓ VILASECA: Crec que és necessari un
canvi de consciència per part de la població. Potser
soc una mica idíl·lica però m'agradaria
pensar d'aquesta manera.
JOAN ROVIRA: També hi ha una altra cosa que crec que
és important i és un canvi legislatiu. A Alemanya
i a França, un pagès pot vendre els seus productes
a la clientela que té a prop seu. A la FECOC hi ha gent
que te cabrits i fa formatges, però els ven de manera
il·legal. Perquè en aquest país la legislació
li demana el mateix a un ramader que fa 30 kg al mes que a una
gran fàbrica de formatges. La vesant artesanal se l'han
carregada. Efectivament, nosaltres estem mirant sempre models
macro explotadors i hauríem de mirar altres models. Un
dels grans problemes és la legislació d'aquest
país que a un petit productor li fan tenir estructures
que no són lògiques per la seva tecnologia. Això
és completament insostenible.
PÚBLIC: Vull dir una cosa: que per evitar el que dieu
haurien de derogar la llei de l'embut, que continua vigent que
és una llei que no està escrita però actua
cada dia.
JOAN ROVIRA: Bé, aquesta si que està escrita,
que tu has de tenir no sé què sanitàriament...
PÚBLIC: Per això dic que és la llei de
l'embut; que el petit no es pot bellugar...
JOAN ROVIRA: Més o menys. Sempre és, el que
deia aquest senyor, Miquel, per tal de poder donar determinades
prebendes a determinats macro sectors econòmics que sempre
es foten la carn allà on nosaltres ens fotem els ossos,
amb perdó per l'expressió.
VICENT: LOSCOS Bé, d'acord. Crec que hem d'acabar perquè
el temps ja l'hem passat i ja s'han apuntat les coses. Ara, cadascú
que tregui les seves conclusions perquè el tema no és
de fàcil solució. Si aquí parléssim
en pla intel·lectual, potser ens barallaríem una
mica, però la cosa quedaria en un to teòric. Si
tenim persones que coneixen el problema de prop, sou vosaltres
dos. Els problemes reals son els que no son tan fàcils
de solucionar, si no ja n'estarien. Doncs moltes gràcies
a tots dos i passem a continuar el programa previst.
ASSUMPCIÓ VILASECA: Per acabar, i ja que aquest és
un curset d'arquitectura, jo voldria animar els joves arquitectes
a creure en els principis de la sostenibilitat, que obren un
camp engrescador, ple de facetes emergents i innovadores de l'arquitectura
actual.
5
d'agost de 2011
|
|