Els participants a les Jornades Europees de la PEDRA EN SEC, reunits a Tarragona els dies 5 i 6 de juliol de l'any 2002, en representació de la comunitat científica; institucions acadèmiques, públiques i polítiques locals i supralocals; associacions i entitats vinculades al turisme cultural; propietaris de construccions; pagesos i totes aquelles persones preocupades pel territori, el patrimoni, la cultura i el medi ambient,
Constaten
- L'extraordinari valor del patrimoni cultural europeu que representen les construccions de pedra en sec.
- L'esforç tècnic i de treball que suposen en l'àmbit del seu emplaçament.
- El seu paper decisiu en la transformació dels paisatges i l'equilibri del territori europeu.
- La seva contribució a evitar l'erosió del terreny i prevenir els danys ocasionats per l'aigua.
- El seu caràcter ancestral i la seva permanència al llarg del temps, que ha fet possible la continuïtat d'una tècnica constructiva prehistòrica.
- El greu perill que amenaça la seva pervivència a causa de la transformació dels modes de vida i producció tradicionals, els quals han estat el fonament del seu desenvolupament en el passat.
- La convicció que es tracta d'un llegat amb una innegable vàlua identitària, tot i que sovint hagi estat oblidat i menystingut.
- El fet que possiblement constitueixi un dels més singulars i alhora més comuns a tot el continent europeu, pel que fa al nombre i varietat de construccions.

Per tots aquests motius i com a conclusió de les Jornades, els participants resolen confegir el següent:

1. definicions.

Les construccions de pedra en sec son fruït de l'humanització del medi natural a partir d'elements obtinguts directament en el propi entorn, que es redueixen pràcticament a un sol component: la pedra.
La tècnica de la pedra en sec no empra, generalment, cap morter o lligam de pastes humides. L'estabilitat de les construccions s'obté a partir de l'adaptació dels blocs entre si en equilibrar les seves dimensions, pesos i pressions. Sovint es construeixen sense armadures vegetals ni minerals; sense suport topogràfic ni agrimensor; sense transports de materials des de punts llunyans; sense altre dispendi energètic que el treball manual; sense malmetre cap recurs natural i emprant sempre matèries i energies renovables.
Els nostres avantpassats han bastit durant segles quilòmetres de marges, camins, mines i galeries; milers de cabanes; aixoplucs, voltes i tota mena de formes i construccions estretament lligades a la terra, bé per a treballar-la, bé per a habitar-la. Ho han fet emprant tècniques que han perdurat en el temps i que encara avui destaquen per la seva sostenibilitat en el consum, tant pel que fa als materials com a l'energia.
A partir de l'incessant treball d' innumerables generacions, alhora immens i anònim, l'arquitectura de pedra en sec ha cisellat el nostre paisatge europeu, ben singular i característic.

Arquitectes força significatius han homenatjat la pedra en sec, reconeixent-ne el seu paper d'edificació primigènia i lligada a la terra, i han emprat referències literals en les seves obres. A Catalunya trobem exemples reeixits al Parc Güell de Barcelona (Antoni Gaudí- Josep Maria Jujol); o als habitatges unifamiliars racionalistes (Josep Lluís Sert, Jordi Bonet). Són exemples de construccions ben diferents, però que tenen en comú un fort sentit d'arrelament, de pertinença al lloc.

2. perill de destrucció.

A causa de les transformacions esdevingudes al món europeu rural, agrari i ramader, progressivament mecanitzat en tots els seus vessants, el patrimoni de pedra en sec es troba en una situació d'oblit i marginalitat que malauradament es tradueix en la condemna d'aquest llegat. Segles de tradició de treball pacient i eficaç es troben avui, i per primera vegada en la seva existència, severament amenaçats.

3. implantació geogràfica.

Les construccions de pedra en sec son presents a les latituds i els climes més diversos. Aquest immensurable patrimoni representa una cultura constructiva d'amplíssima implantació, curulla d'expressions i tècniques locals i essencials, i sabia pel que fa a obtenir el màxim rendiment d'un material elemental.
És comú a tots els països de l'àrea mediterrània, emperò trobem nombroses mostres d'aquest llegat en d'altres latituds més nòrdiques, amb climes més humits, com Anglaterra, Escòcia, Romanía i Irlanda, i en general a quasi tots els paisos europeus. La pedra seca és un tipus de construcció tradicional que es troba tanmateix a d'altres continents, en particular a l'Àfrica. Tot plegat és una mostra de l'amplíssima implantació d'aquesta tècnica en totes les seves manifestacions.

4. altres trobades internacionals.

El creixent interès per l'obra de pedra en sec i la preocupació per la seva conservació s'han palesat notablement en les darreres trobades internacionals, cada cop més nombroses i participades:
Bari, Itàlia, 1988.
Barcelona, Espanya, 1990.
Anogia, Creta, Grècia, 1991.
Mallorca, Espanya, 1994.
Pontedassio-Coldivana, Imperia, Itàlia, 1996.
Carces le Val, Var, França, 1998.
Penyíscola, Espanya, 2000. Albacete, Espanya, 2001. Com a conclusió d'aquesta darrera fou redactat un significatiu document a manera de declaració institucional, en el qual es demanava la protecció del patrimoni de la pedra en sec. Fou lliurat a diversos organismes i institucions, entre les quals es compta el Consejo del Patrimonio Histórico Español.
La propera trobada està prevista els dies 29 a 31 d'agost de 2002 a Visp, Suissa.
Entre els anys 1996 i 1998, les esmentades activitats han conduït a la creació d'una associació oficial, la Societat Científica Internacional per a l'Estudi Pluridisciplinar de la Pedra Seca, o S.P.S., la qual s'ocupa de l'organització dels Congressos, assegura els vincles entre els investigadors, constructors, organismes privats i administracions. Tanmateix defineix els principals eixos de recerca.

5. legislació comunitària i internacional.

La legislació comunitària i internacional és abundosa pel que fa a normatives que permeten impulsar la protecció del patrimoni de la pedra en sec.
L'any 1954, el 12 de desembre, els governs membres del Consell d'Europa varen promoure la Convenció Cultural Europea per tal d'encoratjar als estats membres a fomentar i preservar un patrimoni cultural que ja es considera comú. El 3 d'octubre del 1985 es proclamà la Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Arquitectònic Europeu, que declara protegibles aquells espais on es combinen l'obra de l'home i la natura, remarcables pel seu interès social i tècnic. El consell de ministres, en la seva recomanació (86)6, del 13 d'abril, promogué la defensa i la posada en valor de l'arquitectura rural. La recomanació 95(9), de l'11 de setembre, remarca la necessitant de tutela de les àrees de paisatge cultural. I la 98 (4), del 17 de març, la conservació integrada de complexes històrics.
Al seu torn, la UNESCO, en les directrius de l'aplicació de la Convenció del Patrimoni Mundial, estableix tres categories de paisatges culturals.
Així mateix l'ICOMOS, a l'octubre del 1999, ratificà les propostes plantejades tres anys abans a Jerusalem, elevant-les a la Carta ICOMOS del patrimoni vernacle construït.
La Convenció Europea del Paisatge, esdevinguda a Florència el 20 d'octubre del 2000, assentà els fonaments d'una política activa de protecció del paisatge en les seves diverses manifestacions.

6. proposta.

A les autoritats locals, autonòmiques, nacionals; a la Comissió Europea,al Consell de Ministres, al Parlament Europeu, al Consell d'Europa, a la UNESCO i a l'ICOMOS, es demana:

· El reconeixement de la gran vàlua de la competència tècnica, el respecte pel medi ambient, la racionalitat en l'ús de les energies i materials i l'ancestralitat del patrimoni de la pedra en sec.
· La constatació del perill de destrucció que l'amenaça, relacionat amb les transformacions del món rural, tant pel que fa a les explotacions agrícoles i ramaderes com al transport de persones i materials, esdevingudes a bona part de les zones de la seva localització.
· El reconeixement que es tracta d'un patrimoni localitzat arreu d'Europa i, per tant, europeu i identitari , més enllà de les peculiaritats locals, convertint-se així en un element cultural clau de la identitat europea en construcció.
· La protecció a tots els nivells, des de l'àmbit local fins a l' internacional, de les obres de pedra en sec que presentin un òptim estat de conservació en cada territori, com a monuments històrics irrepetibles d'un immens valor mediambiental, cultural i social.
· El reconeixement que la salvaguarda d'aquest immens patrimoni depèn en bona mesura de la revitalització de les comunitats i activitats agrícoles i ramaderes locals.
· El reconeixement de la importància cabdal de la pagesia en la construcció i preservació d'aquest patrimoni al llarg de la nostra història.
· El reconeixement de la importància de la pedra en sec pel que fa a la definició i estructuració de paisatges, així com la contribució decisiva a la seva qualitat mediambiental.
· El reconeixement que les polítiques de gestió del territori , en tots els seus àmbits i nivells, han de respectar sistemàticament la preservació i la promoció de les obres de pedra en sec.
· El reconeixement de la vigència de la seva idoneïtat per a respondre a les exigències actuals.
· L'impuls i el desenvolupament d'accions de recerca, formació i promoció, així com la consegüent assignació de recursos i mitjans per a dur-les a terme amb eficàcia i continuïtat. Un suport decidit i efectiu a les iniciatives i associacions encaminades a conservar i valorar com cal aquest considerable llegat. Tot plegat amb la finalitat que el coneixement i l'estima comportin la millor de les proteccions del patrimoni europeu de la pedra en sec.

Tarragona, 6 de juliol del 2002.